Señor Ruiseñor

 

Divendres vaig anar al teatre Apolo a veure l’espectacle dels Joglars sobre Santiago Rossinyol, señor ruiseñor, en llengua catalana, malgrat el títol en castellà. Feia molt anys que no veia aquest grup, treballen poc a Catalunya, del que tinc records magnífics i l’espectacle no va trair els meus records. Des del meu punt de vista, segueixen estant a la primera línia com a grup teatral. L’espectacle està molt per davant de representacions convencionals per l’amplitud de registres i capacitats dels seus intèrprets. Alguns moments em semblaren excepcional com l’inici de l’obra amb la la recreació de la música dels ocells o la representació de la biografia de Rossinyol mitjançant una auca. De fet, els joglars tenen la fortuna de ser un grup teatral que funciona perfectament com a grup i gaudir-ne a més d’un solista impressionant, en Ramon Fontserè, un d’aquests actors amb capacitat per omplir un escenari per ells mateixos.

Pel que fa al contingut la mirada dels joglars és despietada. La trama explica la substitució d’un museu dedicat a Rossinyol, per un museu de la identitat catalana i en l’explicació del procés posen tota la seva capacitat pel sarcasme i també tota la seva mala llet. De vegades són enginyosos i d’altres no tant, apropant-se, com deia el crític de El Pais, al nivell del Polònia. No és una obra recomanable pels que busquin fórmules cíviques que ens permetin sortir de l’atzucac. Ho és pels que estiguin molt emprenyats amb el llaçisme i també pels que pensin, com és el meu cas ara mateix, que això d’aquest país ja no té arreglo, Avui a La Vanguardia, Fontseré deia que ell només reconeixia com a pàtria l’art i la bellesa. Com que jo no pago al Comte no he pogut llegir l’entrevista i veure si justificava una tesi que potser és perillosa. És però una manera de definir molt precisa la tesi de l’espectacle que potser es podria dir millor afirmant que hi ha valors universals superiors a qualsevol particularisme. Tampoc ara mateix jo posaria la mà en el foc, per defensar aquesta tesi i tinc bones raons per suposar que a la pràctica pot ser tan mentida com les mentides defensades per la gent d’aquest fictici museu de la identitat catalana. Allò però innegable és que és una mentida infinitament més noble. I també té raó en Fontseré quan explica que avui en dia una figura com la de Rossinyol entre nosaltres és del tot impensable i no en pot haver cap mostra més clara de la nostra decadència.