la piel quemada

 

A la filmoteca fan una projecció de La piel Quemada, una pel·lícula que feia molt anys que no veia. La projecció correspon a un treball efectuat per l’alumnat de l’institut Santa Eulàlia, crec recordar, de Terrassa, i prèviament al film, presentat per la filla del director, es projecta una entrevista dels estudiants a Josep Maria Forn, el qual, ja nonagenari, no va poder venir a la representació. Forn explica la seva voluntat de fer un film inspirat en els modes del neorrealisme italià on va voler reflectir els dos grans canvis que s’estaven produint a Catalunya als seixanta: d’una banda l’arribada del turisme del nord d’Europa, de l’altra, la dels emigrants provinents del sud de la península. Tots dos grups disposats a cremar-se la pell, però de maneres ben oposades. El film presenta un dissabte a Lloret de Mar, veiem el José un emigrant andalús que acaba de preparar la casa, dient-lo de manera generosa, que acollirà la seva família a Catalunya, i el viatge de la seva família, la dona, dos fills i un germà més jove, en tren des de Guadix fins a Barcelona  i després en autobús fins a Lloret. El viatge de la família , feixuc i angoixant, contrasta amb la nit de gresca que viurà José, un comiat de solter de fet, que acabarà lligant amb una turista belga.

Forn va fer, segons llegeixo, més de 250 films i en aquest fou narrativament molt eficaç, mantenint sempre un bon pols narratiu. Més enllà però de que cinematogràficament sigui apreciable, no hi ha dubte de què la piel quemada és un document històric de primer ordre, per a Catalunya i també per a Andalusia. Forn era ideològicament proper al nacionalisme i això marca l’òptica de la pel·lícula. El discurs de la pel·lícula podria ser ell que llavors defensava Candel. Jo personalment, el vaig trobar essencialment honest. Entre els catalans, de fet lloretins, que surten hi ha de tot, gent amb una actitud acollidora pels nouvinguts i gent, molta, amb una actitud clarament racista i xenòfoba. Una part significativa del film es parlada en català, cosa que fou un èxit de Forn enfront de la direcció de cinematografia, i això li dona una autenticitat impensable. En aquella època, oficialment el català no existia, però la dona del José va tot el viatge amoïnada perquè té clar que al lloc on va parlant una llengua que ella no entén. Crec que és d’agrair a hores d’ara el fet que el film mai no justifica el mite, molt estès als cercles nacionalistes catalans , que la immigració fou el fruit d’una campanya orquestrada des de Madrid. De fet la veritat històrica és precisament la contrària, però també em sembla clar , des de l’òptica presentada al film, perquè fins ara sempre ha tingut poc éxit, l’intent de capitalitzar políticament des dels llocs d’origen aquella immigració: com la família del José, els immigrants foren expulsats i es pot considerar que la xenofòbia catalana era una mal relativament tolerable enfront del classisme agressiu del seu país. No és que Catalunya no fos classista, però l’existència d’una classe mitjana significava una possibilitat de mobilitat social que en el seu país era del tot nul·la