La lectura del llibre d'Eilenberger em feu descovrir la figura de Simone Weil i ara, quan puc, vaig llegint-me la seva obra i de tant en tant posaré aqués les notes sobre els treballs que vagi llegint i consideri que val la pena de fer esment. Començo aamb aquest article de 1993
l’any 33 Simone Weil esta va summament amoïnada per la situació a Alemanya i publicà aquesta article que no va tenir una acollida ni entusiasta ni favorable als mitjans comunistes als quals ella en aquell moment podia sentir-se propera. Com Aristòtil vint i cinc segles abans el seu punt de partida és que l’amor per la veritat ha de ser més gran que l’amor al mestre i el seu punt de partida és que l’existència de l’estat soviètic en la forma staliniana constitueix un certa refutació del marxisme, doncs defineix una mena d’estat que aquest no havia previst. Aquest pot ser un judici amb el que a hores d’ara és relativament fàcil estar d’acord però en el seu context em sembla indicador d’un coratge que no és a l’abast de tothom i que indubtablement sí tenia aquesta dona. Paradoxalment el triomf de Stalin confirma molt més la tesis sobre el desenvolupament històric de Hume, el pensador conservador per excel·lència, que no pas pas el de Marx, doncs reflecteix el caràcter imprevisible de la història del que parlava l’escocès.
Als vuitanta una de les idees que es va posar de moda fou el refús de de l’explicació marxista del feixisme, com última línia de defensa de les oligarquies econòmiques. Curiosament aquesta interpretació ja estava anticipada per Weil que literalment la qualifica com “mitològica” . Weil de fet se n’adonà que l’opressió exercida en nom del capital, només es podia considerar essencial des d’un materialisme incongruent ontològicament i preveu que el futur donarà una nova forma d’opressió que serà l’exercida en nom de la funció. incidentalment aquesta forma d’opressió podria funcionar amb retòriques reaccionàries o progressistes que la farien variar poc essencialment, preservant sempre l’ordre tecnocràtic i meritocràtic. En el seu temps la clau ja no passa tant per la possessió de les formes de producció, com en el control de l’ordre tècnic. En el nostre present podríem parlar perfectament del domini de l’algoritme …
Acabant de llegir l’article trobo dues idees lluminoses que encara donen plenament joc a hores d’ara. La primera és la substitució del savi pels manobres de la ciència; la incompatibilitat entre l’especialització extrema que requereix el sistema i la cura de la pròpia individualitat. Aquesta la qüestió de fons que es dirimeix, sempre en termes de desfeta, a totes les reformes educatives que en el fons són sempre la mateixa. La segona idea està reflectida en la manera en què sobrepassa Marx quan considera que el problema social més enllà de la propietat dels règims de producció es troba a la divisió funcional produïda per la divisió del treball. La opressió llavors és inherent al mateix fet social i no es podria mai anar massa més enllà d’alguna forma de despotisme il·lustrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.