The Bandwagon

 

Fa dos anys, després de veure The Pirate a la filmoteca, feia notar la diferència entre allò que podia haver significat aquella obra per Minelli i el resultat final, més aviat pobre. La idea sobre la que girava la història és la de superioritat de la ficció sobre la realitat però el film fou boicotejat per la mateixa MGM i el resultat no està a l’alçada dels millors moments de Minelli. Cinc anys després Minelli, rodà The Bandwagon i l’ambient fou molt diferent. No es pot parlar de boicot, sinó al contrari, el film aplegà molts dels millors talents de la productora. El punt de partida no era gaire interessant per ell mateix, doncs es tractava de fer una altra versió de l’argument més emprat als musicals dels trenta, els d’”anem a fer un espectacle”, però curiosament el film acaba mostrant molt més aquesta visió de la vida i l’art de Minelli d’allò que reflectien altres films fets amb consciència. Des de Calderón, molta gent ha repetit que el l mon és un escenari i l’escenari un mon, però ningú amb més gràcia que Astaire, Fabray, Buchanan i Levant. Això, és clar, no és res de nou. Considerar The Bandwagon com un dels  millors musicals de la MGM és un tòpic ben estès.  I ho podria ser només perquè possiblement és el que ens va mostrar més a Cyd Charisse, que sempre estava bé, però mai estigué millor que aquí. Fou també el millor treball d’un Astaire amb més de cinquanta anys que enriqueix el seu personatge mostrant una dimensió que ja era real per ell o estava a punt de ser-ho, la de la gran estrella oblidada (tot i que mai no ballà tan bé com aquí). De fet, el musical com a gènere estava a punt de passar avall incapaç de resistir a la competència de formes musicals més barates en cost econòmics (el musical acabà quan la MGM rescindí els contractes de Kelly i Astaire. Després vingué el teatre musical filmat que durà molt més temps)