I només jo vaig escapar-ne

 

El darrer espectacle que he vist al lliure ha estat l’obra de la dramaturga anglesa Caryl Churchill i només jo vaig escapar-ne. L’obra explica la conversa de tres dones ja grans, septuagenàries, que prenen el te i veuen caure la tarda, en un jardí com els de les cases eduardianes del meu antic barri londinenc. Una quarta dona també gran, la senyora Jarrett ,s’hi afegeix i va alternant el ficar cullerades entre els monòlegs de les seves companyes i intervencions adreçades directament als espectadors on es descriuen les situacions apocalíptiques esdevingudes a l'exterior del jardí. Un seguit de catàstrofes que semblen anticipar el nostre temps però al que mai fan referència les altres dones tancades en el seu món interior, el de les seves pors i dèries. A nivell escenogràfic l’ambientació i la il·luminació són perfectes. Tot el ritme de l'espectacle és excel·lent perquè la directora reuneix quatre grans actrius: Muntsa Alcañiz, Loudes Barba, Victoria Peña i Imma Colomer, la senyora Jarrettt, que donen al text el ritme que s’escau, cosa sempre important però en aquest cas del tot fonamental. El text de Churchill voreja el surrealisme i en ell mateix, si el llegis, em caldria rumiar-m’ho, però gràcies al treball de la directora, Magda Puyo, i de les esmentades actrius resulta del tot convincent.