¿somos el fracaso de Cataluña?

 

Coincidia aquest mes passat la revisió de la que parlava ahir de la piel quemada amb la lectura del llibre d'Ivan Teruel, ¿somos el fracaso de Cataluña?, en el que que aquest autor explica la seva història i la de la seva família, la qual arribà no pas a Lloret, però sí a Girona. Ivan Teruel és llicenciat en filologia hispànica i professor d'ensenyament secundari. Té una trajectòria considerable com assagista i narrador. Sap escriure i per això el llibre fa de bon llegir. El llibre, crec, resulta interessant per dos raons. En primer lloc, perquè dóna testimoni d'una experiència, la de la immigració mal acollida en la dècada dels seixanta i setanta, que ha estat massa sovint ignorada i moltes vegades edulcorada com a les sèries de TV3. Mantenir la ficció d'un sol poble i d'una sola comunitat nacional implicava fer veure que molta gent no havia existit i masses coses no havien passat. També ignorar coses com el pes de la demografia i que per raons merament quantitatives sense l'emigració Catalunya seria ben poca cosa. En segon lloc, perquè allò que explica és summament oportú, doncs el seu estat d'ànim és compartit per molta gent (penso en confessions que m'ha fet gent molt propera) ; tots aquells que han comprovat després del procés que no hi havia terme mig entre l'adhesió total a relats, política i intel·lectualment molt febles d'altra banda, i el ser considerat un traïdor. Sense l'adhesió cega es pot excloure de la condició de català qualsevol encara que com l'autor el parli perfectament,que la família tingui quatre generacions seguides de nascuts a Catalunya, com és el meu cas, o que, per citar un gironí il·lustre, t'hagis pres la molèstia de traduir tot Shakespeare al català. L'escriptor adopta una tècnica rememorativa en la qual, des de la situació actual, fa una altra lectura més amarga i avergonyida de mols moments que havia viscut. D'una manera o un altre, això ho hem estat fent molta gent després del procés. En tot cas, allò que em resulta més difícil de comprar al llibre és l'epíleg de Valdeón on defensa el vell tòpic del castellà com llengua de la classe obrera i el català com un patrimoni burgés; com a mínim una simplificació de les mateixes dimensions que les que generalment realitza el procesisme. L'estructura lingüística del país és força més complexa. El que explica Teruel és la veritat d'un moment precís, però hi hagueren abans d'altres onades que no visqueren en règims d'apartheid i que es es mesclaren amb els autòctons. Famílies com la meva, on a casa senties totes dues llengües,, tampoc no eren gens anormals. La classe importa definitivament i la xenofòbia que denuncia Teruel és molt essencialment classisme. De fet, no entendre això ha estat un dels escolls amb els que ha topat procesisme, tot i que no tan gran com la seva mateixa inanitat, i que històricament ha limitat el catalanisme.