Una vita difficile

 

Si  fa poc parlàvem de Il Sorpasso, aquesta setmana he pogut veure  l’altre film de Dino Risi considerat com a fonamental (no només des d’un punt ve vista cinematogràfic sinó de la història d’Italia) Una Vita dificile.  Mentre que Il Sorpasso, té un marge d’acció temporal estret de només uns poques hores (les quals però són prou per reflectir amb exactitud el temps del miracle econòmic italià)  aquest film estén l’acció dues dècades que abasten des de la lluita dels partisans contra els nazis fins al moment  en que Gassman convencia a Trintigant de fer una passejada amb el seu descapotable. Els protagonistes són però oposats. Mentre que Gassman feia un personatge cínic que se’n fot del mort i de qui el vetlla, el protagonista aquí ,Silvio Magnozzi és un militant antifeixista, idealista i que no volent renunciar als seus ideals es queda socialment arraconat a la Itàlia de la postguerra.  Com a crònica política i social el film de Risi és molt amarg. Magnozzi és un vencedor paradoxal doncs finalment la seva victòria i el foragitament del feixisme fou un d’aquelles operacions.  que tan bé els hi surten als italians, en les que tot canvia per a que tot segueixi igual. Les victòries petites, fer fora al rei, acaben sent poc consol, enfront de la pujada d’un poder ni diferent ni millor del  que hi havia als temps feixistes. En allò que coincideixen els dos films són en tenir com a eix, dos intèrprets i dues interpretacions excepcionals. Magnozzi és  Alberto Sordi . Això fa que el film sigui una comèdia, doncs essencialment Sordi era un bufó, però al que li calia molt poc esforç per a capgirar qualsevol situació i convertir-la en dramàtica. En aquesta mena de films la vella teoria de l’autor trontolla perquè em sembla clar que un talent com el de Sordi necessàriament marca la pauta de l’acció i un director intel·ligent,  Risi segurament ho era, no ha de fer gaire més que acompanyar-lo. Magnozzi és un personatge entranyable, com he dit, és un idealista però també és feble i no del tot fiable. De fet, resulta un cas paradigmàtic perquè el seu problema fonamental és la conciliació entre els seus ideals i  les seves aspiracions vitals i domèstiques.  Fer història, està molt bé però al capdavall tampoc és a l’abast de qualsevol fill de veí.