Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 23 de juny del 2021

A street car named desire

 


Una tarda a Vilanova posem A streetcar named  desire. Devia fer més de trenta anys que no la veia. Si he revist altres de Kazan especialment les de finals dels cinquanta i començaments dels seixanta que són les que més m’agraden. Entremig també recordo haver llegit les sevesmemòries. Crec que ell somià o pretengué ser el successor de Ford. En alguns aspectes tècnics era clarament superior, jo prefereixo però l’irlandès perquè allò que en ell sembla una inspiració poètica natural, kazan només ho assoleix des d’un treball purament intel·lectual. El que queda clar entre un i l’altre és la diferència d’universos morals. Ford creia a la virtut fins i tot quan retratava personatges com Ethan Edwards o el seu alter ego, el marshall corrupte de Two rode together,, un cinic i per tant l’autor del millor homenatge possible a la virtut. La New Orleans del film no presenta lloc per cap mena de virtut, doncs sembla una civilització abocada al desfermament de les seves passions. Penso que a hores d’ara el film segueix sent memorable fonamentalment pel treball dels dos protagonistes. Vivien Leigh tornava a Hollywood després de molts anys d’absència i assoli superar el èxit de Gone with the wind. Marlon Brando no  debutava però feu possiblement aquí on assolí un major impacte. La seva presència és imponent, composant un personatge ben desagradable, essencialement un maltractador. De fet, la imatge de Brando aquí defineix com mai havia fet el cine i molts poques vegades un altre art, un ideal de bellesa masculina. Mai en el cine s’havia mostrat des d’una perspectiva tan interessant el codí napoleonic, Tenesse Williams tenia aquesta capacitat de fer diàlegs extraordinaris que ja ningú no aprecia en un temps que les pel·lícules no s'escolten, ni s’havia reflectit de vegada simultàniament tan dolça i tan agre que significa l’amabilitat dels estranys, cosa a la que ajuda molt Alex North, un compositor prou oblidat, però que aquí incorporà sons i formes nous, jazz bàsicament, a la producció standard de bandes sonor3es 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.