Qiuo vadis, Aida?

 

Ahir vaig tornar al cine i ho vaig fer amb un film magnífic, que em va tenir en tensió com no ho estava des de fa molts anys. El film, Quo Vadis, Aida?,   de la directora bosniana  Jasmila Zbanic explica la massacre de Srebenica del juliol de 1995. Ho fa centrant-se en un personatge, una professora d’institut convertida en intèrpret de les Nacions Unides que a més de fer la seva tasca col·laborant amb l’exèrcit holandès, s’afanya a preserva la vida del seu marit i dels seus dos fills,  tots dos en edat militar i,  per tant, en perill. L’actriu es diu Jasna Duricic i fa un treball excelent.  La peripècia d’aquesta família és el fil des del que es desplegarà el sacrifici de la comunitat musulmana. Més enllà de la importància de la història, evidentment molta, Jasmila . de la que no havia vist res abans, demostra amb el seu treball ser una excel·lent cineasta. La seva càmera és molt fluida, pràcticament recordo tot el film com construït amb travellings,  mostrant així perfectament la urgència i la tensió viscudes pels protagonistes.  És remarcable també l’efectivitat amb la que la directora utilitza un contingent de figuració molt important que ens dóna una idea cabdal del infern viscut pels milers de refugiats atapeïts dins de la base dels cascos blaus, i la quantitat encara més gran de gent que es quedà a la porta. El film renuncia explícitament a la presentació directa de la violència. La mort és sempre en off però això fa encara la història més inquietant.  Poques vegades he estat tan colpit pel que veia en una pantalla. Potser  perquè a diferència de films sobre fets tan horribles com aquest, pensem a l’holocaust, per exemple, el fet que s’haguessin esdevingut en un temps força anterior al meu naixement crea una distància real. Ahir quan vaig sortir del cine, pensava en les coses  que m’amoïnaven el juliol del 95, no cal especificar-les eren collonades, i em vaig sentir molt miserable. Cal agraït a Zbanic el seu esforç per preservar una memòria que tenim el deure moral de mantenir