L'enracinement

 L'enracinement és per molts l'obra principal de Simone Weil. No fou però acabada. Essencialment és un treball de filosofia política. Tenir un arrelament és la necessitat bàsica per ser i esdevenir humà i fonamentalment les causes del desarrelament són les guerres i els diners.

El text que ens ha arribat està dividit en tres parts. la més definida és la primera on Weil exposa la seva declaració de deures dels humans. Parla de deures perquè es dirigeix a la consciència de cadascú i com a individus tenim deures, els drets són dels altres. De fet, a Weil no li agradava la noció de dret, massa romana. Els deures són deures perquè són necessitats de l'ànima. Ella esmenta els següents: l'ordre, la llibertat, l'obediència, la responsabilitat, la igualtat, la jerarquia, l'honor, el càstig, la llibertat d'opinió, la seguretat, el risc, la propietat privada, la propietat col·lectiva i la veritat.

La segona part analitza les diferents formes de desarrelament que es donen en el nostre temps. En parla primer del desarrelament dels obrers, després del dels camperols i finalment el desarrelament de la nació. En aquesta anàlisi es reflecteix en primer lloc la seva experiència com professora de batxillerat. El problema fonamental al qual s'enfronta és de l'alienació cultural dels treballadors, però aquest no és tant un problema dels treballadors com de la cultura mateixa, del tot allunyada de la vida. La part dedicada als camperols és un alegat per defensar l'espiritualització del treball i la superació de la distinció entre l'ensenyament laïc i el religiós. La tercera part té molt d'atac a la idea de nació, la qual des del seu punt de vista ha anul·lat la possibilitat d'arrrelament a altres possibilitats més vitals i autèntiques com la ciutat o la contrada i ha fet això per a engrandir el poder de l'estat, una entitat que no pot ser estimada però que anul·la cap altra possibilitat d'estimació. El culte a la nació és sempre i no pot ser una altra cosa que un cult a la guerra.

La tercera part és la menys definida temàticament però també la de majors aspiracions. El problema de l'arrelament és la qüestió del reviscolament del poble francès que va viure al juny de 1940 una total desintegració, la qual però no venia de nou. Per Weil juny del 40 és la resolució del conflicte de maig de 1871, que no havia estat resolt, però si amagat, per la tercera república. La proposta de Weil és purament i, segurament utòpicament, platònica, cal guiar-se per la idea de bé, això és trencar amb el maquiavelisme. No hi ha altra consideració plausible de la política, que la que veu el poder com un mitjà i no pas com una finalitat en si mateixa. El poder és com  un instrument musical: Malhereux que nous sommes, nous avions confondu la fabrication d’un piano avec la composition d’une sonate.

El problema polític és el problema de la reforma de la civilització. Una civilització valuosa no es pot establir superant els quatre problemes bàsics que ella atribueix al nostre temps:

1. Una falsa idea de la grandesa (determinada sobretot pel legat de Roma)

2. La degradació del sentiment de justícia

3. La idolatria pels diners

4. La manca d'inspiració religiosa

Em sembla que en general aquests quatre problemes estan ben vistos. En el moment de l'escriptura del llibre, el problema més evident, però, es deia Adolf Hitler. Weil es va llegir el Mein Kampf i la seva reflexió és punyent i oportuna doncs no li preocupa assenyalar que Hitler era el mal, cosa que es pot acceptar d'entrada, sinó en mostrar les moltes coses que tots plegats compartim amb Hitler, el fet que les diferències són més minses del que volem pensar. No hi ha una diferència de valors essencials entre Hitler i nosaltres. Hitler és un criminal i tota la història d’Occident és la glorificació de criminals. En un cert sentit Hitler és la culminació de la modernitat. Ell du al límit el malentès que sorgeix en Descartes. l’absurditat d’un dualisme entre  una natura on preval únicament la força i una esfera espiritual humana governada per una justícia, aliena a la força. Plantejat així les alternatives són o el reconeixement d’una dimensió sobrenatural o la barbàrie. “La philosophie qui a inspiré l’esprit laïque et la politique radicale est fondée a la fois sur cette science et sur cet humanisme, qui sont, on le voit manifestement incompatibles.  Així hom pot concloure que la victòria hitleriana  no era la de la mentida, sinó de la coherència.