El gos de Rousseau

Dadid Edmons i John Eidinow són dos periodistes de la BBC, que semblen haver-se especialitzat a la narració d’esdeveniments biogràfics  relacionats amb figures destacades de la cultura. Així després de llibres dedicats a Wittgenstein i a Bobby  Fischer el seu darrer llibre Rousseau’s Dog està dedicat a la relació, entre el propietari del gos i David Hume. Una història que comença aparentment ent ssun bonic relat de solidaritat entre intel·lectuals i que acaba degenerant en un conflicte personal que entretinguí i sovint divertí a tots els membres de la petita república de les lletres.  Resumint, els fets consisteixen en que Hume, llavors en el seu millor moment de influencia política i prestigi intel·lectual, decidí auxiliar la situació delicada de Rousseau, expulsat de Paris i públicament perseguit a la seva ciutat nadiua de Ginebra, ajudant-lo a instal·lar-se a la més liberal Gran Bretanya. El seu oferiment anava acompanyat de l’intent d’ajudar econòmicament l’autor de les Confessions, gestionant la concessió d’una pensió per part del rei britànic Jordi III. Les relacions entre tots dos però empitjoraren progressivament. Rousseau comença a sospitar de les intencions de l’escocès i a convèncer-se de que Hume era l’autor d’un complot per desacreditar-lo. El trencament fou inevitable. Rousseau renuncià a la pensió, que havia estat concedida, i deixa poc després les illes britàniques per no  tornar-hi. Hume perdé del tot la seva tranquil·litat i s’amoïna pel previsible dany que el geni literari de Rousseau podia fer a la seva reputació. Per això, decidí fer un escrit on s’explicaven els fets, tot i que l’opinió pública s’inclinà a creure més Rousseau, llavors a la cimera del seu èxit com a novel·lista.

El llibre no té gaire interès des del punt de vista estrictament filosòfic. La relació entre Rousseau i Hume pel que podem esbrinar es feu del tot al marge de les seves reflexions. A la correspondència conservada mai no s’inicia la discussió de cap qüestió filosòfica. Segurament l’intercanvi no hagués estat gaire interessant. Les seves posicions teòriques eren del tot contraposades. Mentre Roussaeu mantenia un intens fideisme d’arrel sentimental, Hume cultivava una posició d’escepticisme sistemàtic. Més interessant és el llibre, en canvi, per a pensar el paper públic de la filosofia i la relació entre teoria i pràctica. En aquest punt la figura de Hume no surt gaire ben parada. És cert que Hume no és mai gaire proper a l’estoïcisme, cosa que el fa diferent d’altres figures senyeres de la modernitat, però la seva conducta palesà una dependència de la seva reputació probablement excessiva pels que pensin que efectivament la filosofia hauria de servir per conduir a alguna mena de saviesa. La posició de Rousseau és també difícil de defensar. Tot i que no és clar que Hume fos del tot innocent en algunes burles dirigides contra el ginebrí, el complot no existí, l’oferiment d’ajut era sincer i hi ha molts indicis per pensar que la condició de Roussau era definible clínicament com a paranoia. Els autors, però, no deixen de reconèixer que la indignació de Rousseau tenia un cert fonament, ja que l’ajuda oferta per  Hume tot i ser real no era sincera, en el sentit de que fos fruit d’un afecte real, allò que per Rousseau tindria el primer ordre de dignitat i realitat