La mort de Descartes

Quan vaig començar a treballar si es donava el cas de què lliurava als alumnes un text relacionat amb una qüestió sobre la que ells tenien un punt de vista format, no calia animar-los gaire, sobretot quan el punt de vista del text era oposat al seu, per què raonessin, de manera més o menys hàbil o destralera, el seu punt de vista. Ara el que passa sempre, és que l’exposició del propi punt de vista sobre la qüestió, quan es demana, prescindeix absolutament del text. Com si no existís. La tendència és universal i no observo diferències entre els bons i els dolents. Suposo que tot plegat té a veure amb la conjunció de l’adoració a la pròpia expressivitat i el model ofert per programes prestigiosos com punto pelota. No  cal dir que en aquesta situació un ensenyament de la filosofia entès com eina per alliberar la gent dels seus prejudicis és ben problemàtic i la idea de l’examen de les opinions rebudes resulta una extravagància injustificable. Roncero ha matat Descartes