The Origins of Philosophy in Ancient Greece and Ancient India: a historical comparison

 

Fa gairebé un  any publicava aquí una recensió del llibre de Seaford, Money and the early greek mind, aquest estiu he estat llegint un altre dels seus treballs, The origins of Philosophy in Ancient Greece and Ancient India.  A historic comparation.  Aquest segon és un llibre posterior i tot i que suposo que es podria llegir independentment, l’autor  fa moltes recapitulacions dels arguments de la primera obra,  crec que cal entendre’l bàsicament com una continuació, en la què es tracta de mostrar que la influència de la monetarització que l’autor emprava per explicar el desenvolupament de la filosofia grega, segueix sent valida per explicar el desenvolupament de la filosofia hindú.  Entén com filosofia hindú, en el sentit més propi del terme, la desplegada als Upanishads, però ha de prestar també una atenció especial al Rigveda, no només perquè es on es troben els primers senyals del procés de monetarització, sinó perquè fan un paper molt semblant al que en la primera obra feia l’estudi d’Homer. En el cas hindú tenim el problema, del que Seaford és ben conscient de que la cronologia és molt més incerta que la grega i que la recopilació dels primers textos es produeix molt més tard de quan foren composats i les seves idees havien estat molt transformades després , en molts casos, d’un procés d’abandonament i recuperació. 

Ja fa prou temps que un millor coneixement de les tradicions orientals ens ha permès prendre consciència de les moltes semblances que guarden amb idees de la tradició grega. Aquestes semblances sovint són difícils d’explicar  perquè no només hi ha poques evidències de contactes directes, sinó que cal suposar que aquestes eren força problemàtiques. Per això Seaford proposa un altre punt de vista: els elements comuns no són el fruit de cap transmissió d’informació sinó de què tant les polis atenenques com les ciutats del nord de la Índia varen patir el fenomen de la monetarització i acabaren donants respostes semblants. Això explica el paral·lelisme entre Ionia i el Ganges en determinades idees, de les que no trobem cap senyal a l’ample espai geogràfic entre els seus respectius àmbits. La transmissió d’idees entre dues societats, en termes generals, només és possible quan la societat receptora té una necessitat d’aquestes idees. Hi hagué també diferències i per això és fonamental l’estudi de les fonts més primitives, les que encara no són filosòfiques, perquè és la que generalment determina les diferències.  Una de ben important és la decadència de la monarquia, que no es va donar a la Índia. Però la fonamental és la divergència a l’origen dels rituals sobre el sacrifici, mentre que al mon hindú evolucionaren en un sentit cada cop més individualista, el tret bàsic dels grecs sería la seva comunalitat, cosa que explicaria la poca presència al pensament grec de nocions com la de Karma. Hi hauria, però, un curs comú que metafísicament s’expressa en una tendència al monisme, reconeixement implícit de la jerarquia i el valor assolit pels diners,  que és més intensa quan més augmenta la monetarització de la societat; quan es fa més palès el poder universal i invisible de la moneda. A la conclusió del llibre Seaford apunta que sería un error considerar la moneda com una clau d’explicació total, però apunta que no només pot ser obviada sinó que a més presenta la característics de poder exercir alhora de causa i de model. És important la precisió assenyalada a la conclusió de què aquesta influència de la monetarització es produeix quan aquesta és un procés endogen. Les monetaritzacions exògenes serien en els seus efectes completament diferents, sovint implicarien més una destrucció que no pas una transformació.

El llibre ha de tenir un interès especial pels que estiguin interessants en la reflexió sobre la noció d’identitat personal, del jo mateix, al qual el llibre fa aportacions significatives. Seaford pensa que aquest problema no és pròpiament ontològic ni metafísic, sinó que és un debat a tractar des de l’antropologia i el seu estudi introdueix una hipòtesi  prou forta i que mereix ser considerada: In any event, the ethnographic data at least establish the possibility that the advance of the individual aspect of personhood may be promoted by the development of individual property and money.  En els primers Upanishads  i de manera més clara en alguns texts presocràtics es pot comprovar que la idea d’un òrgan unitari de consciència lligada al jo individual sembla una conseqüència de la independència social creada pels diners. De fet totes les categories ontològiques prioritzades als Upanishads per descriure a l’atman són característiques dels diners: la homogeneïtat, la invisibilitat i la penetrabilitat. Homer és un altre testimoni que Seaford utilitza a favor seu doncs la primera aparició de l’ànima com a entitat amb valor propi apareix com a conseqüència d’una crisi de la reciprocitat. L’individu es pot entendre com un producte de l’esfondrament de l’economia basada en la reciprocitat.

Seaford ha fet un estudi intens de tots els actors grec i hindis del període que penso poden ser tinguts en compte per qualsevol especialista. Jo m’he interessat especialment pel que diu sobre Plató i el Budisme. Pel que fa al primer, ref0rmula el vell tòpic de veure’l com una síntesi entre Heràclit i Parmènides, entesos com les dues postures extremes respecte a quina mena de models donen els fa poc inventats diners per pensar la realitat. La idea de bé de la República mostra un concepció del valor propera a la parmenidea però la pluralitat inherent al terme idea permetria no trencar totalment amb el pensament heraclitèa. Una de les coses que no es troben en la concepció hindú, i és fonamental a un cert Plató, és la idea del domini de l’ànima sobre el cos, cosa que per ell també reflecteix una diferència en els contextos socio-econòmics. Atenes era una societat esclavista, mentre que aquesta institució era pràcticament desconeguda a la Índia. També seria parmenideà la coalescència entre l’aïllament místic produït per la iniciació i l’efecte d’aïllament produït pels diners.

Pel que fa al Budisme potser les idees més importants és que en el seu origen, com el jainisme, es presentà com una filosofia de la renuncia, cosa que d’entrada és fàcilment relacionable amb els traumes produïts per la monetarització. El budisme s’ha format per Seaford des del reconeixement del poders dels diners i el intent de recuperar l’ètica de la reciprocitat perduda. Per això són significatius les semblança entre el karma i els diners:

1. Tots dos tenen un poder universal

2. Tothom els necessita

3. El caràcter del seu poder no és absolut

4. Són adquirits per alguna mena d’acció

5. Són posseïts individualment

6. El seu poder és impersonal

7. Les conseqüències de la seva acumulació són diferibles

8. Són hereditaris

9. Són ambivalents

10. Duen un cicle

11. Són a la vegada materials i abstractes

12. tots dos duen a una cadena cíclica de repetició automàtica

13. Permeten imaginar la ment

14. Permeten la llibertat d’acció

Per Seaford la coincidència cronològica dels processos de monetarització, de l’obra d’Heràclit i de la predicació de Buda, és altament significativa com ho és el fet de l’ampli ús del foc com a metàfora de la consciència que trobem a Buda, tot i que per aquest últim no és més que una metàfora, mentre que l’altre, segons Seaford, sembla considerar-la com un fet. En tot cas un tret comú a tots dos i molt poderós és el refús del ritual i el seu reemplaçament per una acció justa basada en l’enteniment. En tot cas la perspectiva budista és la que millor mostra el paper de la moneda com causa i model, doncs en ella clarament la monetaritzazió es percebuda alhora com font màxima d’injustícia i com a model metafísic de la possible solució d’aquestes injustícies.

Allò que Seaford ha proposat en els seus dos llibres em sembla mol semblant al que Husserl va intentar fer quan ens explicava l’origen de la geometria. Si no sabem de què estem parlant no hi ha manera d’entendre el que cadascun diu. Segurament molts punts concrets poden ser matisats o resultin discutibles, però en conjunt el treball de Seaford em sembla important pels que volen anar més enllà del dit i aspirin a copsar el dir. Així com per mostrar que entendre la realitat passa en gran part per superar el menyspreu, fruit diria jo d’un positivisme més tri0mfant del que sembla, envers la religió i les cultures «perifèriques» a les que paradoxalment pertany la major part de la humanitat. Insereixo, per acabar, una recensió sobre el llibre, aquí, que he trobat professional i ponderada