La segona època isabelina

 

Veig per la tele el dol al Regne Unit per la mort de la reina Isabel. Tothom parla del final d’una època. El seu regnat ha estat encara més llarg que el de la reina Victòria, la qual indubtablement marca una època. Segurament és cert que la marcarà, allò important però fora determinar quin és el contingut de l’època. La perspectiva històrica sobre el regnat de Victòria és clar: revolució tecnològica, expansió imperial i consolidació d’un nou ordre social definit per un tarannà moral i el sorgiment i dignificació de les classes mitjanes. Isabel fou coronada el 1952, tenint com a primer ministre Winston Churchill. Ella mateixa havia servit en la branca femenina de l’exercit britànic. Era doncs un lligam directe amb el mite fundacional del Regne Unit contemporani: la victòria sobre nazis i japonesos a la segona guerra mundial; el triomf sobre les forces del mal. De fet, els beneficis pel Regne Unit no foren altre cosa que morals. Churchill en aquell moment havia pres una decisió que definiria la política britànica de les següents dècades: no revertir les reformes d’Atlee, mantenint doncs el NHS i el nanny state. Isabel és també la reina que feu cavallers als Beatles, en un moment en que Londres assolí un protagonisme cultural que ni tan sols havia tingut unes dècades abans quan era veritablement capital d’un imperi. No va poder ser, per cinc anys, emperadriu de la Índia, però si de quasi tota Àfrica i molts llocs ara allunyats de l’orbita de la Commonwealth. Ningú no sabem que passarà al futur, però és força probable que molts més territoris es deslliguin de la corona britànica. El futur del Welfare State i del NHS és a hores d’ara força problemàtic i tampoc és possible que, en el context del món globalitzat, Londres torni a ser el que era als seixanta. Segurament aquestes variacions definiren la manera en què a finals d’aquest segle es veurà l’època isabelina.