Amici miei

 

Amici miei era un projecte de Pietro Germi que no va poder dur a terme pel seu traspàs i fou assumit pel que possiblement fou el mestre més important de la comèdia italiana Monicelli. Explica la història de quatre burgesos, entrats en els cinquanta anys que literalment «maten» el seu temps amb tota mena de bromes sense preocupar-se massa del seu mal gust. Pels afeccionats al cine italià recorda poderosament l’obra mestra de Fellini, I Vitelloni, de la que podria ser una continuació, doncs l’edat dels protagonistes més o menys coincideix. Potser no resulta tan divertit com altres títols, o jo no tenia el dia perquè el públic a la filmoteca de fet reia molt i jo no tant, i segurament no acaba de tenir una història massa definida, però es segueix veient molt bé sostingut per l’indiscutible ofici de Monicelli i pel treball dels actors. De fet, el repartiment és curiós a més de la figura prestigiosa d’Ugo Tognazzi entre els colleges trobem Adolfo Celi, un dels antagonistes més coneguts de James Bond, un actor de prestigi francès, Philipe Noiret i el mafiós assassinat pel jove Vito Corleone a la segona part del Padrí, Gastone Moschin. Jo, per culpa d’un llibre molt concret, tendeixo a veure les pel·lícules italianes en una actitud molt més historicista que les altres i em sembla que d’alguna manera l’estupidesa innegable dels protagonistes reflecteix els aspectes més ombrívols dels començaments de la dècada dels setanta, els anys de plom, De fet, malauradament per a tothom, Itàlia va produint polítics que semblen ser aquesta mena de gent com Mussolini, Berlusconi, Salvini o la probable propera primera ministra. Amici miei és una pel·lícula sobre l’amistat, però segurament sobre l’aspecte més negatiu d’aquest sentiment; esdevenir una excusa per mantenir les nostres febleses.