Potser com que no tinc gaire personalitat fent memòria comprovo que he estat, i això vol dir que en part soc, a la vegada germanòfil, francòfil i anglòfil. Aquestes filies tenen a veure amb que a totes aquestes cultures, el seus idiomes, m’han donat prou motius de goig i en general, a diferència dels catalans i els espanyols, tampoc no m’han fet gaire res, Al final dels meus dies, el període que serà més o menys llarg però s’acaba d’obrir ara, el que més sóc és italianòfil. Per això dilluns no va ser un bon dia. No per esperada la victòria de la senyora Melini resulta menys colpidora. A més aquests dies estic rellegint materials que vaig elaborar l’any 2004 i Berlusconi estava molt present com a mostra del que llavors percebíem com degradació de la política. Sembla que, ara per ara, d’entre els que hi seran al nou govern Berlusconi representarà el paper d’home assenyat amb experiència i garant de la governabilitat, això fa pensar que si Jesús Gil no hagués mort ara podria ocupar el centre polític espanyol. Com que imagino que no sóc l’únic que aquesta setmana està de mal humor, adjunto aquí l’entrada d’un italià,Ugo Bardi, que no és gens d’extrema dreta, però no està gens amoïnat pel que ha passat. Tampoc però és que l’article sigui del tot tranquil·litzador i potser seria millor en un cert sentit que l’extrema dreta pogués ser una amenaça de debó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.