Le trou

 Em recomana el meu germà veure le trou, el film pòstum de Jacques Becker. Segons Melville es tracta del millor film francès mai fet. Jo no coneixia gaire aquest director, només recordo haver vist fa molt anys a la filmoteca de l'avinguda de Sarrià, casque d'or, de la que conservo un molt bon record. Però certament le trou és extraordinària. Es tracta d'un film de gènere, cine negre, del subgènere penitenciari on es descriu la fugida d'un grup de presidiaris del penal de la santé a final de la dècada dels quaranta. El film és d'una fisicitat radical, la major part del metratge consisteix en mostrar-nos l'ingent treball físic que suposa l'excavació del tunel que els permetrà accedir a les clavegueres i després a la llibertat. Amb una única excepció, mai no se'ns mostra res diferent de la presó i i la sensació per l'espectador de ser un presoner més resulta aclaparadora. Ell muntatge i la il·luminació son les eines fonamentals de les que es val Becker per assolir aquesta sensació. La insistència en el detall ens fa pensar a Bresson i el seu magnific, un condamnné à mort s'est echapée, però hi ha una exaltació del treball físic que ens podria dur a pensar en el millor cine soviètic. La moral de la història em recordà també, The asphalt jungle, ja que la tensió està articulada entre d'una banda, els quatre presoners originals que havien planejat la fugida, dels quals mai no sabem el seu passat però podem pensar que no estan allà per mala sort, i un nou arribat a la seva cel·la, un jove de bona família que si està per haver tingut més o menys mala sort. El jove és Marc Michel, l'actor que Demy tria com a protagonista del seu debut, Lola, i que després seria el marit de Catherine Deneuve a les parapluies de Cherbourg ( on el seu paper no era el millor, però si tenia la millor cançó, el Whatch what Happens que gravà Sinatra i que fa poc ha gravat Rita Payés). Entre el grup dur cal destacar la presència del primer actor que veiem al trailer, Jean Kéraudy. No era un actor professional, sinó un dels membres del grup que va intentar la fugida de la presó el 1947.

Fer memòria està bé i aquest film fa palés que més enllà de Godard o Rohmer, Françá tingué una capacitat de fer un cine popular, de gènere, de la millor qualitat. No només els americans tingueren aquest monopoli. Becker comença com ajudant de direcció de Renoir, podia ser eficaç en qualsevol genere, com comèdies al servei de Fernandel i segurament hagués estat capaç de fer molt més, si no hagués tingut la mala sort de morir només amb 53 anys.