Avui hi ha eleccions al Barça. Fa molts anys que vaig deixar el carnet i no tinc gens clar per qui votaria si pogués. Freixes té l'avantatge de no ser independentista i per tant possiblement no polititzaria el club. Font sembla ric i per tant potser no és gaire probable que fiqui mà a la caixa. Laporta pot semblar més inclinat a polititzar el club i no té una reputació de ser gaire honest, però té més sentit de l'espectacle que els altres dos, gent més aviat gris. Talent i eficiència per la gestió no s'endevina en cap d'ells. De fet, els seus discursos oscil·len entre el ridícul, la buidor i l'absoluta incapacitat de fer front a un futur molt problemàtic pel futbol en general i pel Barça en particular ja que el model de representació democràtica, sembla poc escaient per a endreçar els destins del que essencialment és una marca, que ha d'estar regida pels criteris d'una companyia multinacional. Sembla que el conjunt dels tres candidats seria el millor mirall de la decadència del país, si no fos que perquè podem mirar directament el país. No sembla casualitat que el cicle de decadència coincideixi cronològicament amb el millor Barça de la història, el que entrenà Guardiola. L'entusiasme generat per aquell equip no fou aliè a la reducció de la política a entusiasme que va començar immediatament després. L'equip essent meravellós no justificava el triomfalisme que va desencadenar, perquè es veia com el fuit d'un plan i fins i tot d'un destí, i no com el que realment era: la conseqüència d'una sèrie d'esdeveniments fortuïts, com que Laporta no tingués prou diners per fitxar Mourinho. En tot cas, aquesta entrada és un desfogament per una contradicció que fa temps que pateixo. Ser molt del Barça i pensar que aquest club és una patologia social a Catalunya, en el sentit que l'article que avui m'ha enviat el Ramon defineix aquesta noció. O potser en el fons, tampoc és una contradicció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.