Mentre que Johny Guitar és un títol mític, they live by nigth és un títol molt menys recordat. No és però menys memorable. Fou la primera pel·lícula de Nicholas Ray i constitueix un dels debuts més gloriosos i trencadors de la història de Hollywood. La pel·lícula pertany al gènere negre, però és molts més radical que Johny Guitar a la seva atipicitat. Si en el film més famós hi ha escenes i personatges claus dels western, They live by nigth defuig completament totes les escenes d'acció que podríem esperar en un thriller. De fet, les escenes que en un film convencional serien centrals, la fugida de la presó dels protagonistes i l'atracament al banc, no ens són mostrades directament. Ray es centra completament en allò que 'interessa, la història d'amor entre dos joves, gairebé adolescents, crescuts en la més absoluta indigència emocional, el noi a la presó i la noia en un garatge amb un pare mancat de qualsevol qualitat per a exercir com a tal. Com el títol indica és una pel·lícula nocturna, gairebé no hi ha escenes diürnes, i d'una intensitat emotiva absoluta. El tema de la parella condemnada pel destí ha estat molt utilitzat a Hollywood, des de la languiana you only live once a Badlands, Bonnye and Clyde i moltes altres. La pel·lícula de Lang, com tot el seu cine, és una reflexió sobre la fatalitat, que també hi és en aquest film, combinat però amb una tendresa, només a l'abast dels que tenen capacitat de sentir la vulnerabilitat, condició essencial de la nostra estada al món. They live by nigth no renuncia al millor del cine negre, fins i tot, la contundència del seu missatge social és més potent, però no es deixa enquadrar en els tòpics del gènere. Ray assolí a més en aquest film una cosa que no pogueren aconseguir plenament ni Hitchcock ni Visconti, fer que Farley Granger realitzés una interpretació veritablement consistent, precisament per saber utilitzar la fragilitat de la seva imatge. Cathy O'Donell està magnifica i és una pena que RKO no volgués utilitzar Mitchum pel personatge de chickasaw, el delinqüent veterà que és una mica el mentor del personatge de Granger, perquè no pensaven que un actor prometedor i nominat a un oscar hagués de fer un personatge secundari. Segurament hagués estat memorable en un paper connectat amb la seva biografia i tampoc hagués perjudicat gaire la seva posició en la RKO, considerant que allò que li esperava era una condemna penal per ús i consum de marihuana. L'autor que finalment feu el paper, Howard da Silva, fa una interpretació eficaç i convincent, com Jay C. Flipen, el seu col·lega. Tots dos pertanyien a aquella col·lecció de secundaris que eren del millor que tingué el cine americà. Com a curiositat assenyalar que l'escena inicial del film fou la primera de la història en emplaçar una càmera dins d'un helicòpter, fou a més la primera escena mai dirigida per Ray. El seu debut d'alguna manera definí el seu destí, perdé mig milió de dòlars, poca broma, però fou aclamada pels crítics i apreciada per gent com Humphrey Bogart que contractà Ray pels dos films següents de la seva productora, un dels quals in a lonely place, era la pel·lícula Cabre Infante recomanava veure en la hipotètica situació de que n'haguessis de triar una per passar les dues últimes hores de la teva vida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.