De què parlem, mentre no parlem d'aquesta merda

 

Fa poc més d’un any vaig anat al lliure a veure un espectacle de la calòrica, feisima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. En tenia ganes de més i per això em va saber greu que la pandèmia impedís la representació dels Ocells d’Aristofanes que estava programada al teatre principal de Vilanova. Dijous vaig poder tornar a veure aquest grup i si l’altre cop em va satisfer, la nit de dijous fou sense dubte una de les més divertides que he vist en un teatre. En principi l’obra de què parlem mentre no parlem d’aquesta merda tracta del canvi climàtic. De fet, ho fa d’una manera intel·ligent, donant-li veu a una negacionista. Interpretada per Mónica lópez, el discurs de la qual no és ridiculitzat, ans al contrari. Això es pot fer, perquè a hores d’ara la dimensió teòrica del problema és realment irrellevant. Les evidències són clares i la qüestió, que és el tema real de l’obra, és la nostra dificultat per conciliar teoria i pràctica., i com el manteniment de les nostres preconcepcions implica fer ulls clucs a les evidències més paleses. Si fóssim kantians o alguna cosa així, la pregunta seria perquè som tan poc racionals. Un Humià, en canvi, només constata allò que som, éssers incapaços de superar els nostres instints

Tot això es fa amb un espectacle ple de coses excel·lents: la utilització dels audiovisuals, l’habilitat dels autors per fer unes descripcions alhora cruels i tendres dels veïns d’una escala que podria ser qualsevol escala, uns actors en plena forma amb un talent per la comèdia indubtable i una gran facilitat que sovint costa veure en les obres d’aquest país, per les transicions entre escena i agilitzar l’espectacle. En definitiva, un grup de gent, la calorica, que val la pena seguir