Pale Rider

L

l'entrada  d'Eastwood és tan concloent com  qualsevol de les més recordades

    Diumenge vespre veig Pale Rider. A nivell històric és un film important perquè fou la primera vegada que Clint va ser pres seriosament com a director i guanya el reconeixement de la crítica francesa, molt important als vuitanta. Jo no diria que hi és entre les gran pel·lícules d'Eastwood però és un film que es deixa veure molt bé. Òbviament està inspirada al clàssic de George Stevens, Shane, però no podem parlar de remake encara que hi siguin tots els elements claus del film més recordat d'Alan Ladd. Hi ha dos canvis essencials. El primer és el canvi de sexe del fill de la família que acull el foraster. Ja no un nen de 10 anys, sinó una noia de 15. Això li permet donar una altra dimensió a la rivalitat existent entre el nouvingut i el pare de la família que l'acull. Dilueix la rivalitat entre tots dos com figures morals per emfatitzar el caràcter sexual de la seva rivalitat. El canvi més important, però, és que Eastwood no proposa un western en el sentit més pur, sinó un encreuament entre el western clàssic i el cine fantàstic. La història explicada només troba sentit entenent el personatge d'Eastwood com una aparició, un espectre vingut del més enllà. Per això, el seu personatge apareix i desapareix del enquadrament sense que es donin traces de quin camí real podria haver seguit. Parlem doncs de cine fantàstic en el mateix sentit que ho és It's a wonderful life. De fet, el personatge d'Eastwood sembla aparèixer responent a la pregaria de la noia i la seva actuació durant el film fa pensar que és una mena d' àngel de la guarda com ho era el Clarence interpretat per Henry Travers al films de Capra, funcionalment idèntics però amb un tarannà diferent. Curiosament un dels films precedents de Eastwood, Bronco Billy tenia molt de reconsideració del cine de Capra. El precedent més clar de western fantàstic però, es trobaria al seu segon treball com a realitzador, High Plains Drifter, on el protagonista també pot ser un espectre. Tot i que en no em va agradar gens la primera escena del film, l'atac als miners pels homes del cacic local, que em va semblar pròpia del pitjor film d'acció dels vuitanta la narració té un molt bon ritme i la il·luminació dels interiors recorda la que definirà el seu estil a la gran obra mestra que és Unforgiven.