Le voce di Dante

 

    Ahir al teatre Goya es va fer l'única representació a Barcelona de Le Voce di Dante l'espectacle de Il Piccolo Teatro de Milano on Toni Servilio recita algun dels millors fragments i reflexiona sobre l'actualitat, per la seva intemporalitat, de la Divina Comèdia. Toni Servilio es fa ver molt famós fa uns anys per un dels exits del cine italià d'aquest segle, la grande Bellezza i és potser el darrer membre d'una nissaga interpretativa tan reconeguda com la italiana. Les expectatives forçosament eren grans i no ens va decebre. Impecable tant quan declamava amb energia i emoció els versos de Dante, com quan utilitzava un to més proper, serè i decidit per reflexionar sobre el legat del poeta enterrat a Ravena.

Més enllà de la divina comèdia el text em semblà un bon text. Parteix d'una base que ens és coneguda i grata als que hem estat una mica lectors de Plató. Dante, com Plató, és un desconegut perquè la seva obra no el reflecteix, sinó que ens parlen altres, Beatriu, Ulisses, Virgili, Francesca ..... Llur gran valor és haver pogut articular aquesta polifonia que contrasta en la seva grandesa amb la petitesa de tanta literatura contemporània centrada en els problemes d'individualitats sense gruix. Potser per això Dante tingui el geni de posar en el començament de la seva obra uns versos que, explicant la situació de la seva ànima, expliquen també el de qualsevol humà que cau en en la temptació, o potser en el goig, de reflexionar. Aquesta capacitat d'articular la pluralitat també es fa palesa en el fet que el llibre sigui el compendi de quatre segles d'esforç, des de que apareixen per tota la península les primeres senyals de l'existència d'una llengua pròpia, que culminen a la maduresa expressiva de l'italià dantesc. Més enllà del fet lingüístic, el relat de Servilio no vol tancar Dante en la significació religiosa, del tot indubtable de la seva obra. Mentre el sentia vaig recordar un clàssic d'un altre gènere, Braudel, el qual introduí i defensa el concepte de civilització mediterrània, és a dir, que totes les costes del mare nostrum constituïen un gran conjunt civilitzatori, essent els trets comuns més importants que les diferències religioses o polítiques. La Divina Comèdia és una expressió, de les més altes, d'aquesta cultura mediterrània.

Serivilio és un home d'esquerres, a Itàlia ja no semblen haver partits d'esquerres però algun individu en queda, i és evident el significat clar de la consideració que apuntàvem en el nostre context determinat per la massacre de Gaza. No és però l'únic moment en que aquest compromís es fa palès. També, per exemple, al començament de la representació quan Dant entrant en l'Infern veu els Indolents, els "panxacontents" com ens diu Josep Maria de Segarra al seu comentari; l'únic lloc que ens podria escaure als que hem canviat ser ciutadans per ser consumidors i ens satisfem, quan més va més, amb el regne de la virtualitat pura. Aquest cant tercer es recreat amb una emoció extrema com altres moments de l'obra. Els que més gravat em van quedar són les aparicions d'Ulisses, el protagonista de l'obra més definidora de la mediterraneïtat, o el Francesca de Rimini. També el final de l'obra, on Dant no cerca l'impuls de del Déu del jueus sinó del Déu Apol·lo,i la seva proclamació de l'amor com força essencial de la realitat. Em sento molt agraït als meus nebots que van estar al cas, les entrades es van esgotar ràpidament, i em van permetre gaudir d'aquesta gran nit de Poesia i Pensament.