El mestre i Margarita

     Divendres al lliure veig la versió d'Alex Rigola de la novel·la de Bulgakov el Mestre i Margarita. La crítica ha estat tèbia però jo la trobo una obra francament recomanable per tres raons. La primera és que la posada en escena és molt àgil i sense una mitjans extraordinaris resulta ben efectiva en els moments a priori més difícils de teatralitzar com el viatge aeri de Margarita per Moscou o la representació de màgia negra al teatre moscovita. La segona és que em sembla coherent amb la línia de treball desenvolupada per Rigola des de la seva direcció de la sala Breakfast, potenciant el treball dels seus actors. Aquí tenim 14 actors mols bons, als quals els hi dona l'oportunitat de lluir-se a tots en algun moment. Certament  sobresurt Francesc Garrido que és molt bon actor i que té el millor paper, el diable Woland. Ell com Sandra Monclús i Miranda Gas ja hi eren a la versió de Rigola de Glengary Glen Ross un dels millors espectacles dels darrers anys.

    La tercera raó, molt important, és que Rigola fa una adaptació que permet perfectament . rememorar i viure la novel·la de Bulgakov que és una de les més importants del segle XX . Rigola transmet el rerefons intel·lectual de manera eficaç i també allò que constitueix l'element més singular de l'obra: el seu sentit de l'humor. De totes les grans obres de la novella russa és la més divertida sense dubte. Al sortir hi havia gent que creia recordar una obra més política, en el sentit de més anticomunista o antiestalinista. Però jo no recorda aquesta dimensió a la novel·la. Pel que recordo em sembla clar que Bulgakov no estava tan interessat en mostrar la maldat de la revolució com la seva inanitat; el fracàs d'aquella, i al capdavall, de totes les revolucions en modificar la situació general de la humanitat. Quan hi era a la facultat vaig estar dos anys sentint al Rafael Argullol un mateix curs, en dos parts sobre la figura de Faust i la transgressió del límits. No recordo que ens parlés d'aquest llibre (era abans de la versió més reconeguda que és la de 1989) Però podria haver estat present als curs perquè la relació amb l'obra de Goethe és evident i des d'aquí el transgressor del límits no és tant el mestre com el Berlioz, representant de la hybris intel·lectual de la modernitat que a la primera escena perd el cap. 

    Anant més enllà però el problema que ens podem plantejar és el sentit de programar grans obres de la tradició quan a molt poca gent li interessa gaire la tradició. En el cas de les crítiques algunes retreuen a Rigola que a la seva representació triguen molt a sortir el mestre i Margarita oblidant el fet de que ben bé els protagonistes de la novel·la no ho són. Sospito que el els lectors habituals de Bulgakov a Catalunya a hores d'ara són molt menys que la gent que ha anat o anirà al lliure i que tot ho tenen molt lluny. No puc aquí deixar d'oblidar el diàleg que vaig sentir a les meves veïnes a la representació de Los dos Hidalgos de Verona, quan una li preguntava a l'altre : "lQuè dimonis és això d'un Hidalgo?" Em sembla que les dues noies, entre trenta i quaranta anys per ser exactes, potser són un cas extrem però no pas una excepció.