Glengarry Glen Ross a la plaça de l'Olivereta

 

    Veig al Heartbreak Hotel la representació de Glengary Glenn Ross, l'obra de David Mamet que fou filmada per James Foley el 1992, seguint un guio del mateix Mamet, amb un repartiment absolutament espectacular encapçalat per Jack Lemmon. Els set personatges de la pel·lícula s'han convertit en aquesta adaptació en sis, prescindint del personatge interpretat per Alec Baldwin que fet només tenia una escena en la pel·lícula (això sí, del tot impactant, en realitat, era una escena escrita expressament pel film, doncs aquest personatge tampoc hi era a l'original de Broadway). Aquí, per tant, l`'obra s'inicia amb tots els personatges coneixedors del concurs on hi ha en joc un BMW pel guanyador (a la pel·lícula era un Cadillac, però això potser ja no ens diu gaire) i le pèrdua dels llocs de treball pels altres. L'escenari és d'una sobrietat absoluta, l'atrezzo es redueix a unes poques fitxers i papers, els actors es dirigeixen entre ells utilitzant els seus noms i utilitzen vestuari propi. Tanmateix la posada en escena és poderosa. Han disposat el públic en dues grades amb la qual cosa l'escenari ocupa el mig de la sala en un espai rectangular cosa que permet un joc molt reeixit entre les distàncies i les posicions dels actors. L'efecte és una completa absorció doncs és tan important el que s'està dient, com les reaccions i la gestualitat dels que escolten. En aquestes circumstàncies el director aposta tot a la qualitat dels intèrprets que em va semblar altíssima, pels que tinguin memòria de la pel·lícula Francesc Garrido faria el paper de Lemmon, Pep Ambròs el d'Al Pacino, Miranda Gas és el cap representat per Kevin Spacey, Andrés Herrera el d'Alan Arkin i Sandra Monclús el d'Ed Harris. Finalment també hi és Alex Llorens fent l'atrafegat client que a la versió fílmica era Jonathan Pryce. Totes les interpretacions són brillants, sense excepció, tot i que evidentment és Francesc Garrido el que té el paper de més lluïment. Potser diria que Andrés Herrera és el que treu més suc d'un paper que al film no destacava gaire. Quan es discutia el projecte, els grans estudis eren reticents pel llenguatge emprat. Jo, però, no recordo que Harris s'expressés amb la contundència i mala llet emprada, però, per la Monclús.

        Evidentment el treball dels intèrprets és facilitat per un gran text. Els quaranta anys passats no li han tret actualitat ni pertinència, sinó tot el contrari, havent-se fet més evident l'esllavissament cap a la barbàrie fruit de l'hegemonia del pensament neo-liberal (no és possiblement casual que el projecte es desenvolupi i filmi en el moment històric on estàvem assistint al triomf absolut del model capitalista) Hi ha alguns petits canvis que em sembla actualitzen sense desvirtuar l'obra. Així l'aspecte juvenil de Miranda Gas és aprofitat per introduir el tema de l´"edadisme", el menysteniment de l'experiència laboral i la sobrevaloració dels Masters que només reflecteixen la capacitat ecomica dels pares. També s'introdueix en els diàlegs un racisme virulent i desagradable del tot congruent però amb la Weltanschaung dels personatges. A més d'una descripció fidel d'un univers extremadament nihilista, el muntatge de Rigola obre una perspectiva meta-teatral des del començament quan Francesc Garrido i Miranda Gas representen l'escena inicial des de la seva narració, fins el moment en que Ambrós i Garrido intenten entabanar Llorens en una escena on queda clar que fer de venedor és possiblement una espècie singular del gènere actor.

        Hi són al Heartbreak fins al 17 de novembre i em sembla que és una oportunitat que cal aprofitar, especialment els que no han tingut la sort de gaudir d'una representació en aquest espai singular, com assenyala el meu germà Xavi,