Sans toit ni loi

 

        Sans Toit ni loi fou el 1985 el major exit de la carrera de Varda, a nivell de públic i a nivell de crítica amb premis al festival de Venècia a la millor pel·lícula i a la millor actriu, la protagonista Sandrine Bonnaire. La pel·lícula explica la història de Mona, una noia molt jove que fa de rodamon refusant establir cap mena de lligam social i afanyant-ser per trobar alguna cosa de menjar, refugi contra el fred i herba per anar passant. La pel·lícula comença amb la trobada del seu cos mort a un fossar al bosc i la investigació de la gendarmeria que conclou una mort per congelació (l'acció s'esdevé a les rodalies de Nimes, en el temps de l'hivern). A partir d'aquí la pel·lícula alterna la narració de la vida de Mona amb una investigació on són interrogats les gens de les rodalies que varen tractar-la. (la veu de la dóna que fa les preguntes és la de Varda).

    Quaranta anys després, el film segueix sent excel·lent. Són dues les coses que m'agraden especialment. La primera està relacionada amb el talent de Varda com artista visual. Tot i que temàticament sembli tenir poc a veure amb la seva obra més valorada, Cléo, tots dos són films sobre la mirada, sobre com són mirades dues dones del tot oposades. Totes dues però utilitzen intensivament el recurs del travelling (recollits exhaustivament al clip de més amunt). La segona qüestió és pròpiament filosòfica. Mona és admirada per molta gent per la seva llibertat. Ella és un ser sense vincles ni lligams i en aquest sentit malgrat la seva misèria és capaç de suscitar un certa enveja dels altres que porten malament tenir vincles i lligams. La llibertat de Mona però és un camí cap al no res, el camí de l'autosuficiència és el de la buidor. No sé si Varda és lectora de Levinas però em sembla que la pel·lícula és la millor il·lustració possible del fracàs del ser autàrquic que constitueix uns de les idees centrals de Totalité et Infini.