Quina mena de gent som

 

        Llegeixo quina mena de gent som, la recopilació dels assaigs escrits per Gaziel en el seu exili madrileny als darrers anys de la seva vida, després de la guerra civil. Gaziel fou dels periodistes més importants de la primera meitat del segle, director de la Vanguardia i un molt bon assagista. Jo el recordo com un dels cronistes més vius i lúcids de la desfeta d'octubre del 34 i, per tant, una lectura obligada per a tots els que s'ensumaven una desfeta en un altre octubre més recent, (amb els anys hi vaig veient que hi ha un altre paral·lelisme evident. Com llavors la desfeta causada pels "politics" catalans, preludia la de la resta de l'estat) Hi ha quatre assaigs, Introducció a una nova Història de Catalunya, pobles remolcadors i pobles remolcats, el secret d'una migràció misteriosa (dedicat al pintor Sunyer) i el desconhort. De tots quatre, el que més m`'ha satisfet és de llarg el primer dedicat a defensar una tesi que també havia fet seva Josep Pla a la segona meitat de la seva vida: la necessitat de fer una història de Catalunya nova que superi la toxicitat dels historiadors romàntics, nacionalistes més interessats en allò que segons el seu punt de vista hauria d'haver passat que no pas en el que va passar. En aquest punt no sembla que hàgim millorat perquè, tot i que dolents, els autors dels que parla eren historiadors, condició que difícilment sembla pròpia de les entitats subvencionades que profereixen discursos extravagants (recordem, per si de cas, que un llicenciat en història, no és necessàriament un historiador).

        He connectat menys amb els altres assaigs. El més important, doncs defineix la perspectiva de tot el llibre, és el segon Pobles remolcadors i pobles remolcats. El remolcadors són els castellans i el remolcats els catalans. Jo comparteixo i agraeixo l'esforç de Gaziel per refutar el nostre narcisisme, la nostra sovintejada tendència a pensar-nos els millors del mon, tan palesa, per exemple, als anys previs a l'intent de secessió quan molta gent no tenia cap dubte de què el mon ens admirava i ens donava la raó. Tanmateix, si m'ho rumio més bé, aquest discurs es recolza a una tesi impossible d'assumir: l'existència de caràcters nacionals, una tesi desmentida per una observació de la història en general, per exemple els europeus de la primera meitat del XIX pensaven que el poble militar per excel·lència era el francès i que els alemanys eren gent sense cap talent bèl·lic, i de la meva experiència particular, havent viscut quatre anys a un lloc tan indiscutiblement castellà com Valladolid, vaig trobar molt poca gent per no dir ningú amb la vocació mística i militar que segons Gaziel caracteritza els castellans (cert que ell vivia a Madrid, però ja llavors Madrid no era Castella). Hi ha ben poques coses eternes en el mon i és molt suposar que les "nacions" en puguin ser una. Entenem la història millor segurament des d'entitats social més concretes i estructurades en interessos ben definits. Gaziel és l'autor del famós exemple del jugador de cartes. Hom pot perdre una partida de cartes perquè li vinguin cartes dolentes, però si perds totes la partides és que possiblement ets un mal jugador. El problema de Catalunya potser era que els jugadors reals estaven fent una altra partida o fins i tot jugaven a un altre joc. El diàleg que Gaziel explica amb un barceloní home de negocis eufòric la primavera del 39 és taxatiu. Aquell home podia ser català des d'una identitat superficial però la seva identitat més estructural i profunda estava vinculada a la seva activitat comercial i no en podia tenir cap mena de dubte: ell havia guanyat la guerra. De la mateixa manera la reflexió sobre la peculiaritat de l'art de Sunyer; sobre com la seva pintura, aliena a la tradició hispànica, reflecteix una identitat nacional diferent, possiblement queda millor explicada atenent a la diferència entre qui eren els clients pels que pintava Sunyer i aquells pels que pintaven Velázquez, Murillo o El Greco.