Megalopolis

 

            Vaig a veure Megalopolis de F.F. Coppola. Hi vaig amb molt ganes que m'agradi, perquè molts dels meus millors moments veient cine es deuen a aquest director. Malauradament no és el cas. No arribo a avorrir-me, ni a desconnectar-me mai (i això ja ens fa notar que no parlem d'un fracàs absolut) però la impressió final és d'una certa insubstancialitat i, per greu que em sàpiga, l'adjectiu de pretensiós no em sembla gens fora de lloc. La pel·lícula és una barreja de ciència-ficció i actualització de la història de Roma, fent de la ciutat de New York la nova Roma. La ciutat està regida per un alcalde anomenat Ciceró defensor dels valors tradicionals que ha de manegar una crisi en tots els ordres tenint com antagonista un enginyer anomenat Cèsar Catilina que ha inventat un nou material sobre el qual vol fonamentar una regeneració completa, de fet una refundació, de la ciutat. Fent la seva hi ha un grup d'oligarques comandats per Craso i la seva família., Craso és interpretat per John Voigt i s'assembla molt a Donald Trump. El nebot de Craso, Clodio és el principal antagonista polític de Cèsar. El nus sentimental és la relació entre Cessar i la jove Júlia, la filla de Ciceró.

        De tota la filmografia de Coppola, la pel·lícula més relacionable amb aquesta és Apocalypse Now. Coppola va haver de posar trenta milions de dòlars per acabar el seu film sobre el Vietnam, aquí tot el finançament ha vingut del seu patrimoni personal (sembla que el negoci dels vins li anava força bé) Les pel·lícules però són del tot oposades filosòficament. Apocalypse Now és una pel·lícula essencialment pessimista fonamentada en una descripció del mon treta del Nietzsche més ombrívol i d'una certa inspiració gnòstica. Megalopolis, en canvi, és una utopia que aposta pel caràcter alliberador de la tècnica i fa una reivindicació del geni individual, en aquest cas l'enginyer Cesar, interpretat per Adam Driver, Pensada durant molt de temps, Coppola ens diu als títols finals les obres des de les que ha construït la seva visió. N'hi ha una dotzena llarga, però el que vaig retenir i em sembla més evident és Picco della Mirandola. El seu discurs sobre la dignitat de l'home ressona poderosament en el moment en què Cesar exposa la seva visió del món. Donar missatges positius no em sembla malament, però he llegit massa Gray com per no deixar de pensar que l'humanisme és poca cosa més que una il·lusió de l'esperit.

        Tant com les literàries, les referencies cinematogràfiques són múltiples. Jo n'he retingut tres de molt clares. La primera és el Napoleon d'Abel Gance amb l'ús de la pantalla dividida en tres seccions. Està molt bé recordar Gance i a més en aquest cas és un autohomenatge. Altres dos són The Fountainhead de King Vidor i Metropolis de Fritz Lang. De la primera s'inspira per descriure, copiant alguns enquadraments, la relació entre Catilina i Júlia molt semblant a la dels personatge interpretats per Gary Cooper i Patricia Neal. A la segona vaig pensar en el final que clarament sembla una replica del film de Lang. Personalment considero tant The Fountaihead com Metropolis dos films admirables per molts motius. Entre ells però no hi és l'ideològic

        En tot cas no és pot negar que el film és coherent amb la trajectòria de Coppola que sempre ha estat un defensor de la innovació, el canvi i el progrés i segueix sent-lo ben passada la vuitantena. Més enllà d'aquesta meva distancia derivada d'una orientació ideològica diferent, el film té una potència plàstica indubtable, (de vegades vorejant el Kistch, però es pot descriure el nostre temps sense ser-ho una mica?) se'm queden curt però el tractament dels personatges, pensem que és l'home que va dirigir The godfather i, comptat i debatut, penso que la comparació amb Roma és una mica forçada i no acaba donant gaire de si. La Roma de Ciceró i Cèsar tenia per davant quatre segles de domini absolut del seu món, no em sembla que aquest sigui el cas dels actuals EEUU.