El seu gol a la semifinal contra Brasil el 1974, la combinació és amb Johan Cruif
La notícia futbolística més important de la setmana, per la gent de la meva generació, ha estat la mort de Johan Neeskens. Jo em vaig fer soci del Barça el febrer de 1976, perquè em faltava poc per fer 14 anys i perdre indefinidament les meves possibilitats de ser soci. Amb l'estadi sempre ple només eren admesos socis infantils. Llavors la gran figura era l'altre Johan, però la seva capacitat de lluita i la seva generositat en l'esforç físic li donaven a aquest Johan un lideratge especial dins de l'equip i li facilità una comunió amb el públic que rarament ha estat repetida. Aquella temporada, no recordo exactament contra qui, va fer el remat de cap en planxa més espectacular que hagi vist mai, la foto del qual estigué molts anys penjada a la meva habitació. Va guanyar en cinc anys una copa i una recopa, però el que més recordo és alguna de les seves derrotes, com, per exemple, les dues finals consecutives del mundial. John Ford després m'ensenyà que hi podia haver també molta glòria en la derrota. Neeskens fou l'autor del gol en pròpia meta que més greu m'ha sabut en la meva vida, en un partit contra l'Atlètic de Madrid amb el títol en joc, quan tingué la mala fortuna d'anotar el gol de l'empat pels matalassers quan el partit estava a les acaballes i, de llarg, ell havia tornat a estar el millor entre els 22. Després d'haver escrit aquestes línies me n'adono que Neeskens era un ídol d'un barcelonisme que té molt poc a veure amb el que ara és el barcelonisme. Tot flueix
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.