Minima Mercantalia (I)

        Des del final de l'estiu he estat llegint Minima Mercantalia de Diego Fusaro. El text m'ha interessat prou i m'ha fet plantejar-me qüestions relacionades amb una de les més inevitables que he de tractar en els anys que em quedin de vida, perquè jo, suposant que aquest terme tingui algun sentit, he estat tan idiota. En aquesta entrada em limitaré a descriure tan objectivament com pugui el contingut del llibre i en una entrada propera parlarem de les ximpleries que se m'hagin pogut acudir. El llibre està concebut des de la base que no es pot caure al parany de pensar el capitalisme simplement com una doctrina econòmica. (com fa aquesta gent absurda que defensa alhora, per exemple, el catolicisme i el lliure mercat) Per tal de fer aquesta tasca, acaba fent una revisió completa de la història de la filosofia occidental. La primera part del llibre, posa els fonaments de la seva tasca teòrica definint la seva posició filosòfica, ser hegelià o marxista significa mantenir la passió duradera de la crítica, i política, entenent que la denuncia del comunisme realment existent no implica oblidar els tres grans assoliments que sense el comunisme no haguessin estat possibles: la victòria sobre el nazisme, la descolonització dels pobles no occidentals i el welfare state del que varem gaudir els paissos occidentals. No es deixa enlluernar per la definició de llibertat que ments simples oposen al comunisme doncs desconfia d'una llibertat que no deixa prendre la decisió de no participar a l'alienació global i per tant triar la interrogació de la pròpia efectivitat en nom de la pròpia individualitat potencialment lliure. En termes teòrics, el seu treball vol ser una síntesi de l'ontologia del no-encara de Bloch i l'ontologia de l'ésser social de Luckacs. Per tal de fer això, cal renunciar, com fa un marxisme pretesament ortodox, a interpretar el capitalisme en termes merament econòmics i pensar el capitalisme com una mena de religió, tan efectiva com qualsevol altra en la regulació de la vida ordinària, però sense oferir cap mena de redempció.

    La seva anàlisi pren com a punt de partida la identitat última del pensament de Marx i Hegel fent una interpretació de Hegel que el defineix no només com un pensador, en sentit tradicional, d'esquerres sinó com el filòsof més intempestiu, cosa que vol dir el més filòsof. Refusar Hegel és refusar la filosofia. Negar que pugui haver un saber dialèctic de la totalitat i la possibilitat de fer valoracions axiològiques. Llegir Hegel ens ensenya que el món mai no és una dada de fet. Això ha estat oblidat per alguns seguidors que no han sabut distingir entre el nivell lògic-ontològic i el històric-temporal. Assumint aquesta distinció però Hegel és l'alternativa tant a l'escepticisme relativista com a la metafísica de la veritat religiosa i eterna. Fusaro defineix el seu projecte com la base d'una ontologia social fundada en el hegelianisme.

        L'apartat 1.4 fa l'esbós de la seva visió de la història. El punt de partida és el món grec regit pel paradigma de la "mesura justa", la qual significava la realització de la potència ontològica humana en forma d´universalització real. Aixó fou trencat per un moviment diàlect d'absolutització del capital desenvolupat en tres fases:

1. La tético-abstracta, on la dinàmica d'actualització del capitalisme està sotmesa a les limitacions externes imposades per la basicitat de les formes de producció. És el moment del naixement d'una moralitat individualista i comunitària, de desenvolupament d'una metafísica de la ilimitació i de concepció d'un capitalisme deshistoritzat i que es presenta a si mateix sub specia aeternitatis

2. Antiética-dialèctica, on la dinàmica d'actualització està sotmesa a limitacions internes, derivades del conflicte entre burgesia i proletariat. Apareixen moviments d'escissió definits en figures hegelianes com la "consciència infeliç" o "la lluita pel reconeixement entre amo i esclau" Es genera un futurocentrisme contradictori entre les expectives oposades d'un creixement linealment accelerat del valor i projectes d'emancipació i superació del capitalisme.

3. La darrera fase és la sintética-especulativa, moment de concretització de l'absolut-capital assolida mitjançant la globalització i la universalització ontològica de la mercaderia. És el moment de la dictadura fetitixista del mercat, quan desapareix la cosnciència de classe i sorgeix una classe globalitzada, no burgesa però si anticapitalista defensora d'un politeisme dels valors. !968 és el punt de passatge decisiu a la individualització antiburgesa i ultracapitalista. Per Fusaro la desaparició de la burgesia no és cap fet a celebrar perqué significa la desaparició de la consciència infeliç i, per tant, d'un motor essencial de la revolució

    La segona part és una anàlisi del món grec anomenada Nulla di Troppo. Els grecs són un altre mon, ni que només sigui perquè, com deia Marx, la riquesa no aparegué mai com la finalitat de la producció. La cultura grega es defineix des de l`horror a la infinitud i per tant centrada en la concepció de la finitud i la limitació ontològica de l'home. Comença doncs amb un examen dels presocràtics intentant mirar-los des d'un punt de vista que no els redueixi a "científics" primitius doncs la seva visió de la phisis com un tot excloïa la nostra distinció entre naturalesa i política. Comença el seu periple amb una reflexió sobre els set savis on identifica la noció de mesura com un element comú i adverteix que Soló intenta la defensa d'una ètica comunitària contra la ilimitació sorgida com a conseqüència de la mercantilització de la societat. No cita mai a Seaford, però és clar que les seves línies de pensament poden tenir molt en comú. Des d'aquí adverteix que aquesta tensió es reflecteix en tot el pensament grec, molt especialment en Parmènides i Heràclit. És Aristòtil, però, l'autor que més crida la seva atenció, doncs és el que fa més cxplicit el tema de la crítica a l'enriquiment il·limitat. Això està fonamentat en la seva Metafísica, on s'identifiquen les nocions de límit i principi, i desenvolupat a la Política on fa una distinció entre l'economia crematística i la doméstica, que en el nostre temps hem perdut de vista, doncs allò que estudien les facultats és purament l'economia crematística (i per això es cau en el parany de pensar l'empresa com model econòmic pel que no pot ser-ho, des d'un club de futbol fins qualsevol llar on no perseguim obtenir beneficis). Fusaro atribueix un caràcter profètic al llibre IX de la Política en el qual Aristòtil es mostra conscient de la lògica totalitzadora de la crematística i per tant de la necessitat de posar límits a la riquesa o el que és el mateix al desig i, on és més clarivident, preveu la possibilitat d'una autofundació de l'economia, atribuint-li al mercat una lògica providencialista de tipus immanent. Aquesta visió d'arrel social tindrà continuïtat en Tomàs d'Aquino i Guillem d'Ockham.

        La tercera part és una anàlisi del pensament modern. Els dos primers capitols fan una consideració prèvia basada en gran part en Marx. Allò que es descriu és la fase abstracta del capitalisme on aquest es posa a si mateix. El punt de partida és el trencament de la metafísica de la limitació per una il.limitació sísifea que expressa la teleologia secreta del capitalisme. Aquí comencen a desenvolupar-se els mecanismes d'expropiació del capital social que hipòcritament es definiren com capital original i es comença a definir la conformació de la subjectivitat al poder. (l'autor es recolza aquí en Foucault i podria utilitzar també l'esplèndid llibre de Gonzalo Pontón, la invención de la desigualdad) El punt de partida necessari és la substitució de la substància comunitària per l'individu. La invenció i després la consolidació de la nostra "socialitat insociable", el moment on, segons Hegel, la subjectivitat humana deixa de reconèixer a si mateixa en les seves pròpies objectivacions; es perd l'essència comunitària i s'afirma la validesa universal abstracta del jo.

        Descartes, Hobbes i Locke són les figures claus d'aquest procés. El francés perquè la seva reflexió és assenyalada com l'inici de la gènesi del subjecte abstracte, fonament d'una fundació autònoma i individualista de la moral i d'una deslegitimació de l'existència comunitària. La necesstat cartesiana del recomençament és entesa com una metàfora del desplegament del capitalisme i el seu pensament en general com l'inici del desconeixement de la naturalesa. Locke fa encara passos més decisius. El seu atac a la substància implica i fonamenta un atac a la substància comunitària que havia estar el nervi de la vida política. És el justificador de l'apropiació del capital originari i també el primer en conceptuar el treball des d'una perspectiva purament individual i fins i tot la relació amb un mateix la pensa des del domini de la propietat. Locke és un filòsof del límit en tot menys en el creixement econòmic. Hobbes serà el que més avançarà en la destrucció del legat grec, el pare d'un subjecte programàticament anti-comunitari,. La seva definició de l'estat de natura és una descripció de la societat de mercat doncs en tots dos casos regeix el desig il·limitat. Hobbes és el fundador del dualisme socio-polític entre allò públic i privat. Malgrat l'aparent antagonisme Rousseau profunditza en aquest model de subjectivitat i fa una aportació fonamental al Deisme, una neutralització de Deú indispensable perquè l'economia esdevingui sobirana, liquidant la religió en el procés d'unificació del món. El materialisme pur exigeix que Déu no tingui personalitat moral.

        Fusaro no simpatitza doncs gaire amb els pares de la modernitat amb una única excepció: Spinoza, pensador que caracteritza com anomalia, el qual ens dóna un fonament per pensar la substància com subjecte, ergo, autoconsciència, rehabilita la saviesa grega del metron i intenta fonamentar una visió democràtica i comunitària de l'existència.

        La culminació de la modernitat suposarà però la continuació de les tendències arrelades en el grans pensadors del XVII. D'una banda David Hume és assenyalat com el fundador teòric del capitalisme abstracte. El seu escepticisme afebleix el Jo, la Religió, el Dret Natural i el Contracte Social, "la natura umana diventa cosí il mercato steso". Mentre Descartes i després Kant suposa la concepció del jo burgesa, Hume, al qual després seguirà Nietzsche, inicia la concepció del jo capitalista. Hume convergirà amb Adam Smith donant els elements per què la societat capitalista pugui precedir a fer una autofundació. El seu atac a la religió és un element essencial en la substitució de l'economia, per ser més exactes la crematística, per la teologia. El Mercat agafa el lloc de Déu i el que es desenvolupa des de Smith és una teodicea del mercat que té com a presuposits teòrics: el sensualisme, l'empirisme, essencial per presentar el capitalisme com una qüestió de fet, l'escepticisme i l'utilitarisme.

            El darrer capítol d'aquesta tercera part està dedicat a Kant. Per Fusaro, Kant significa la redeclinació del programa grec del Metron en un nivell gnoseològic sense dimensió ontològica, cosa que significa que l'ontologia no pot exercir una funció normativa sobre la realitat política i social de la burgesia ascendent; el pressupòsit implícit rere la seva gnoseologia cientista és la intransformabilitat del món, expressa en la inabastabilitat de la cosa en si.

            La quarta part està dedicada a la fase dialèctica del capìtalisme. La clau són les dues figures hegelianes de la lluita entre l'amo i l'esclau i la figura de la conciència infeliç. Amb la primera Hegel anticipa genialment les tensions que esquinçaren el segle XIX europeu, la segona li serveix per fer palesa la diferència entre capitalisme i burgesia com determinacions històrico-conceptuals. La consciència burgesa implica una doble subjectivitat la del subjecte econòmic i la del subjecte emancipador. La possibilitat d'aquesta emancipació rau a l'idealisme com eina poer mostrar la no-objectivitat del mon objectiu, reprenent la idea d'Adorno de què l'home és home com a ser social i no a la natura. Per això cal rememorar l'ésser social després del seu oblit a l'era moderna, cosa que implica defensar la política sobre l'economia. El capítol 4.3 analitza l'esquinçament burgés des de la perpectiva del futur. La unificació burgesa dela noció de temps es fa des de la noció de progrés, com la de l'espai es fa des del materialisme, i així la història líneal és indestriable de la concepció exponencial del profit, però, l'efecte de la consciència desgraciada és que posi la llavor de pensar i projectar un futur diferent del present. Per això la modernitat tendirà a pensar-se sovint com un temps de transició, en contraposició a la posterior post.-modernitat que és una dialèctica de la impaciència.

        La primera estació d'aquest camí d'una possible emancipació és el pensament de Fichte amb la seva contraposició entre el punt de vista trasncendental i el comú, que és la dels que veuen el món com una cosa feta i una cosa donada. Fichte supera el solipsisme kantià amb la seva concepció del jo i reprén la noció de l'home com animal social, no estatal, perquè el veritable objecte d'un estat és devenir superflu.

            La segona estació és Hegel definit com un pensador burgés-anticapitalista. Per Fusaro, en Hegel no hi ha cap apologia del status quo, contra moltes opinions molt esteses. Hegel és l'aposta més decidida per la filosofia com instrument de reconstitució de la comunitat social i el seu merit fonamental és haver enunciat el poder de la contradicció, el motor de tot plegat que no podem advertir mentre estem fitxats al nivell de la representació. Fusaro destaca diversos aspectes del seu ensenyament entre ells la seva crítica a l'ateisme il·lustrat al qual retreu una pèrdua d'interès per la qüestió de la veritat i una fe irracional en la omnipotència de l'intel·lecte que acaba fonamentant el predomini de la utilitat. Igualment important és la seva crítica al racionalisme il·luminístic el qual ha acabat en una fe intolerant i en la sacralització de la matter of fact. La seva filosofia del dret és vista com, alhora, la dissolució i al mateix temps l'acompliment del iusnaturalisme permetent contraposar al subjecte disgregat de la modernitat, un subjecte ètic que troba la realització suprema en el Sitten de la seva comunitat. Destaca també com la nocio d'esperit objectiu permet la supeditació de l'economina a un moment superior de síntesi social.

            La darrera estació és Marx, el pare del marxisme que com a fenomen filosòfic és un episodi acabat, cosa que no significa que calgui deixar de llegir Marx, sinó tot el contrari. El Marx de Fusaro és un continuador de Fichte i Hegel, de la filosofia de la praxi del primer i de la filosofia de la totalitat del segon, i no és gaire materialista, cosa que no vol dir que ell pogués pensar-ho de si mateix. Segons l'italià cal parlar d'un materialisme sense matèria o on la matèria, com a molt, és una metàfora. El problema del marxisme està relacionat amb la figura de Engels (el qual és a Marx, com Sant Pau fou a Crist) que fa un gir vers el kantisme i el positivisme del tot aliè al pensament del propi Marx. El marxisme entès com a ciència és una figura més de Comte que de Marx. Aquesta tendència positivista és l'oposada a les tesis sobre Feuerbach que és una metabolització de la filosofia de Fichte. La inexistència d'una natura no mediada pel treball, és la d'un objecte no mediat pel subjecte.

            La darrera part és la dedicada al triomf del capitalisme totalitari. Esta dividida en set capítols, el primer és diu capitalisme sive natura, el 68 i l'eclipse de l'element dialèctic. Exposa la tesi de què 1968 suposa el triomf absolut d'absolutització totalitaria amb el triomf d'un capitalisme postburgés i postproletari que redueix la humanitat a objectes de consum. Mancat de resistència social, oposició política i de deslegitimació filosòfica, el capitalisme s'identifica amb la natura i ja no hi ha lloc per la consciència infeliç, pròpia dels membres d'una burgesia que ha estat substituïda per una classe globalitzada ultracapitalista, i de la lluita anticapitalista de l'estat. 1968 significa l'emancipació del capitalisme de les dialèctiques desestabilitzadores que contenia històricament. Les notes que poden definir moment són les següents:

• El triomf del consumisme significa la deslegitimació tradicional de qualsevol mena de super-jo

• La transformabilitat del món és arraconada en favor la pròpìa transformació individual.

• El clero antic ha estat substituït per la intel·lectualitat contemporània, políticament correcta, pol dominat de la classe dominant.

• Liquidació de l'autoritat tradicional en favor de l'autoritat absoluta del mercat

• Ocupació total de la societat pel capitalisme, defensat per la dreta en termes econòmics, pel centre en termes polítics i per l'esquerra en termes culturals.

        El segon capítol està dedicat a la figura de l'homo precarius, Repren la idea de la dissolució del subjecte humà efectuada per Hume i Nietzsche, la qual propicia el naixement del subjecte dissolt, que es pot anomenar també capitalista o post-modern, un ser que viu a la dimensió del desig, que és l'element reproductor del sistema capitalista. És un home que habita una temporalitat no futuro-céntrica, en la que el present està eternitzat i l'esdevenir ha estat desertificat. 1989 és un altre moment singular doncs signifca la desaparició de l'alternativa possible i per tant la complexió del moviment de naturalització, expressada en el fet que es deixa de parlar de capitalisme. S'inaugura llavors una societat caracteritzada pel risc, la por liquida i la precarització, l'expropiació de la projectabilitat del futur. El subjecte postmodern és essencialment un home mancat de temps. sense temps per pensar i sense temps històric com lloc d'emancipació.

            El tercer capítol es diu aventures de la ideologia i mística de la necessitat. Desenvolupa la idea de l'economia com alternativa a la religió, emmascarada en part perquè la imposició de la ideologia es consuma en la seva impercibilitat. Res és més ideològic i metanarratiu que el fi de les ideologies i de les meta-narracions, per això globalització és un terme més prescriptiu que descriptiu. S'obre un temps d'absolutització de la moral provisional, entesa en deixar les coses com estan. La democràcia es converteix en un terme que amaga una crematística globalitzada en una estructura imperial, regida per uns paradoxals EEUU que promouen la desintegració de les altres entitats estatals, mentre mantenen la pretensió de ser l'única legítima. La globalització sognifica la universalització de l'egoisme de la societat civil i l'adveniment d'una època propiament post-democràtica, on les decisions venen d'entitats metafísiques. La perversió ideològica més radical del nou temps segurament hi és en la defensa d'un anti-feixisme sense feixisme, variant ideológica del neoliberalisme, i en la instrumentalització de les víctimes del segle XX per fer una apologia de l'absolutisme del mercat

        El capítol quart ens explica la postmodernitat, Lyotard, mitjançant Edgar Allan Poe com a la carta robada el més ocult és a la vista. La desaparició de les metanarracions és la d'una metanarració, la dialèctica, els instruments per la seva desaparició són la substitució d'un programa de transformació per l'elogi de les diferències i l'abandonament d'una idea unitaria de la història. En aquest context la post-modernitat significa la tria de la salvación individual malgrat la catastrofe col·lectiva i la indiferència per la profunditat. La renuncia a les promeses de la dialèctica significa la mort de la filosofia, expressada en la renuncia al discurs sobre la totalitat, cosa que significa acceptar un monoteisme del mercat que no pot suportar cap instància externa de judici. On hi hauria d'haver filòsofs, ara hi ha intel·lectuals que professen un laïcisme liberal del tot respectuós amb el fonamentalisme econòmic, seguidors d'un mètode científic sacralitzat. Segons Fusaro els defineixen cinc trets:

1. Ridiculitzadors de la religió tradicional, sense la supressió de la qual no pot tenir la seva hegemonia el monoteisme de mercat Comte i la seva religió positivista aquí és un precedent fonamental)

2. Utilitarisme derivat de compartir la visió del mon produïda fisiològicament pel capitalisme

3. Aspira a un domini complet del mon, com el sistema de mercat

4. Destructor de tota via holística, cosa que permet fonamentar el capital com non plus ultra de la racionalitat

5. Productor de la rectificació universal i l'absolutisme mític de la realitat

6. Deslegitimador de la metafísica, i així exorcista de la figura de la consciència infeliç

        La cinquena part es diu Grand Hotel Abisso. Lo strano caso del dottor Weber e di mr. Marx..És una anàlisi de la nostra actualitat epistemològica. Basant-se en la distinció entre enteniment i raó, assenyala la contraposició entre les dues perspectives, allò que pel primer és el triomf de la racionalitat, pel segon és el camí de l'enfonsament i de l'alienació. Cosa que relaciona amb dos camins bàsics, un de resignació obert per Weber i que en el nostre temps tindria Habermas com membre més insigne, i un altre de redescobriment de la consciència infeliç iniciat per Marx i que fora el seguit tambè per Adorno. Denuncia en aquest apartat la idealització que es fa en el nostre temps d'actituds com la tolerància o el relativisme. La nostra tolerància religiosa i filosòfica expressa més aviat la irrellevància absoluta enfront de la lògica nihilista del valor de vanitat i el relativisme post-modern és un efecte no pas de la dificultat d'arribar a la veritat, sinó de la indiferència envers la veritat.

        El sisé capítol és possiblement el més important doncs estableix la relació entre el nihilisme i la forma de mercaderia. Parlar de monoteisme de mercat, com havia fet fins llavors, és parlar d'un nihilisme estricte en el que es nega tota veritat lògica i ontològica. Aquest nihilisme es correspon amb l'absolutització espacial, temporal i simbòlica de la forma mercaderia, d'una manera que confirma tant el diagnòstic de Nietzsche com la genealogia de Marx. És un moment de mort de Deú, on l'ateisme és sinónim de processos d'individualització i d'anomia, expressió del desproveïment de tota substància comunitaria. Fusaro recupera aquí per corroborar els seus punts de vista el treball de Lasch i la seva definició de la nostra epoca com a narcisista. Dos fenòmens definidors d'aquesta època narcisista, la del'home unidimensional que només es realitza com a consumidor, són la desacreditació de les estructures familiars i el que ell anomena "giovanalismo compulsivo", totes dues coses del tot necessàries per justificar la precarietat.

        El darrer capítol intenta donar una mínima orientació futura reprenent la vella pregunta de V-I. Lenin, què cal fer?. Fussaro assenyala dues tasques:

• Desfatalitzar la morfologia de l'existent

• Desemmascarar l'actual ideologia de la immodificabiltitat del món

        En darrer terme, això significaria no renunciar a la filosofia, entenent que la tasca pròpia de la filosofia es trobar la sortida de la caverna, allò que en termes polítics, ell tradueix com l'emancipació universal.