Cartes de lluny i de més lluny

        Després de la lectura de la biografia de Pla feta per Xavier Pla, vaig cobrint els meus múltiples forats a l'obra de l'autor del quadern gris. Aquest darrer mes he estat llegint les cartes de lluny i les cartes de més lluny, un dels primers èxits de la seva carrera quan encara era molt jove, parlem del temps de la primera dictadura. Tots dos formen part del volum cinquè de les obres completes, el Nord, i mentre que el primer acaba amb una descripció a fons del països escandinaus, en el segon el viatge acaba a la descripció del bàltic oriental, l'espai format per les llavors noves repúbliques bàltiques i la no menys nova Finlàndia. En tots dos casos hi ha descripcions del periple realitzat des de Catalunya, incloent en el primer bona part de França i el Regne Unit. Són els primers intents de conrear un gènere en el que ell esdevindria un mestre: el llibre de viatges. Jo he trobat el primer diferent però dels següents molt més, podríem dir, literari com amb moltes ganes de mostrar que la llengua catalana era tan bona com qualsevol altra en l'exercici de la descripció. De fet, és el que menys m'ha agradat dels seus llibres de viatges i és el que va tenir un èxit més gra. Com és normal parla de mols llocs on he estat i d'altres on no he estat, ni possiblement estaré mai. Dels que conec em sembla que algunes coses romanen i encara són, mes o menys, com ell les descriu, però el seu mon era inevitablement un altre. El Pla que recorre Europa, encara no sap que Europa ja ha mort.

Dues coses em van cridar l'atenció. La primera, fruit directe de la lectura de la seva biografia, és l'ús predominant de la primera persona del plural en la descripció del viatge. Això no és freqüent, ni té molt sentit, en els èmuls de Montaigne. Evidentment la persona que faltava per completar els nosaltres era Adi Enberg, la dóna amb la que molts pensaven, inclosa la seva família, que s'havia casat. Res no es diu d'ella al llibre. Com deia el meu amic RMF és sorprenent com algú que parla tant sobre si mateix ho fa a fí de no mostrar-ne mai res. La segona cosa és la barreja de fascinació i horror amb el que ell veu les formes de vida septentrionals. No pot negar la seva superioritat en termes d'organització social, però tampoc de pensar que aquesta manera de ser li és del tot aliena. El fer cert és que un cert desordre va ser sempre inseparable de la seva manera d'estar al món, cosa que no signifiqui que el fes feliç, perquè poca gent important del país ha estat tan poc eudomonista.