Una tarda amb Pàmies i Berlanga

 

    A CaixaForum estic tot el dimarts a la tarda, primer veient l'exposició dedicada a Luís Garcia Berlanga, Berlanga Interior. El fonament de l'exposició és el material legat per Berlanga que era un home, pel que es veu, poc inclinat a llençar res. El fet d'haver estat sempre, per origen en primer lloc, un burgés benestant, facilità aquesta mania. L'exposició bàsicament exposa objectes relacionats, documentació molt variada, papers amb el projecte de repartiment de El Verdugo, documents de la censura, etc. i hi ha diverses instal·lacions amb projeccions del film de Berlanga. Una, inclou el final dels seus films, encertats sempre i alguns com el de El Verdugo, del tot magistrals. Berlanga no fou un cineasta prolífic i un xic irregular. Filmà dues obres mestres absolutes, del millor que s'ha fet mai, el millor film mai fet sobre la guerra civil, films entre mig i algun fluixet especialment cap al final, quan el personatge pesava ja més que l'artista. L'exposició també mostra alguna cosa sobre el personatge, molt menys interessant, em sembla, que l'artista. En tot cas, l'exposició fou profitosa perquè més enllà d'un film singular et permet pensar el conjunt de l'obra de Berlanga, un autor que definí un estil de filmar del tot singular i propi i creador d'una obra que globalementés un dels testimonis més brillants, lúcids, divertits i exacte de la història d'Espanya. (i entenc història com l'entenia Faulkner, l'explicació sobre el que hi era i encara és. Des de la primera visió deu fer més de quaranta anys, Plácido no perd actualitat) Treballar sobre directors sempre comporta el perill de la mistificació, però l'exposició deixa clar que un fonament dels èxits de Berlanga era el fet que, com John Ford, tendia a treballar amb una companyia gairebé estable d'actors, López Vazquez, Agustin González, Luis Ciges dels que va treure un partit immens (de totes maneres també era capaç de treure partit dels actors amb els que va treballar una sola vegada com Cassen o Alfredo Landa)

Després vaig anar al col·loqui-conferència sobre Berlanga amb la presència de Violeta Kovacsis, crítica de cine i Sergi Pàmies. Pàmies normalment no pren el paper d'expert en cinema, per tant tenia interès en veure que deia i no em va decebre. Comença explicant la seva experiència cinèfila, molt intensa, doncs des que tenia dos anys, els cines del seu barri parisenc era el kindergarten on la mare els duia i els recollia després de la sessió doble. En l'ambient de l'exili republicà a Paris, el cine espanyol es centrava amb orgull en les tres B. Però a casa seva, l'actitud era diferent. Ningú no dubtava que Bardem, com els pares militant comunista, era un gran i el millor director. Buñuel era una figura indiscutible tot i que no sempre era fàcil d'entendre i Berlanga era un tipus una mica sospitós, ( i en aquell moment no sabien que havia lluitat amb la División azul) tot i que tenia molts partidaris, els seus col·laboradors com Ricardo Muñoz Suay, gent en l'orbita del PCE. En aquesta situació ell va veure primer el cine de les altres dos B amb poc èxit, perquè Bardem l'avorria i a Buñuel no l'entenia (sobre tot Buñuel feia cine per catòlics, cal no oblidar-ho). Quan les circumstàncies familiars els van fer tornar a Barcelona, els primers temps va estar a casa de la seva tieta Eloïsa, la qual tenia televisió, a Paris no en tenien a casa. i a la pantalla de la seva tieta va veure el film de Berlanga que més el va marcar, Calabuch, un film que reconeix que no és dels millors, però que suposa el descobriment d'una imatge d'Espanya, junt amb els calamars a la romana i els gitanos rumbers de la plaça del Raspall, molt oposada a la que tenia en Paris, el país on afusellaven Garcia Lorca i hi havia tota mena de censures (cosa que no vol dir que aquesta no fos certa) Després d'aquesta confessió Pàmies recordà la seva assistència a l'estrena de La escopeta nacional i la identificació de la sala amb la història que s'estava comptant i la manera en què es mostrava el franquisme, un moment d'autèntica joia i catarsi col·lectiva. També subratlla en la seva condició de fill de l'exili, és a dir d'algú que seguia vivint la guerra des del seu naixement, l'emoció que li causà la vaquilla, la pel·lícula sobre la guerra civil que millor ha defugit explicar una història de bons i dolents. No es va abstenir però d'expressar la seva distància amb les darreres pel·lícules, tema en relació al qual feu una observació del tot afinada. Berlanga necessitava a Azcona, perquè li permetia despreocupar-se completament del text i els diàlegs, per a centrar-se en allò que efectivament excel·lia: el seu treball de posada en escena.