Un dels meus enterraments cinematogràfics preferits
El cap de setmana passat llegeixo aquesta notícia. Em fa pensar en mi mateix, perfecte exemple del que l'autor assenyala com triomf de l'individualisme. Jo no he estat el protagonista de cap boda i quan penso en el meu futur enterrament, no puc imaginar-m'ho de cap altre manera que la considerada com deplorable pels serveis funeraris (el meu avi em deia que les funeràries eren un negoci segur, potser en el futur ja ni això, tot i que fins ara sí han estat un negoci esplèndid). No em sap especialment greu cap de les dues tot i que potser d'una altra manera hagués estat millor, però allò fet, ja està fet i, a més, quan menys nosa es faci millor. Filosòficament però és una altra cosa. Jo he estat explicant-ho tot, al meu exercici docent, i creient-m'ho tot mentre m'ho explicava. Ara però ja no tinc motius per ser neutral i l'individualisme em sembla l'error filosòfic més capital. Cal defensar que són animals polítics, i això vol dir que els antics tenien raó contra els moderns, hi ha una certa impotència en els insults de Hobbes contra Aristòtil, i que la pretensió, cada cop més freqüent, de prescindir de Hegel , i per descomptat de Marx, és equivocada i ridícula. Ningú no erns ajuda tant a veure tan clar de quin mal hem de morir,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.