Minima Mercatalia (II)

 

    Més que professor de la filosofia, situació oficial, jo he estat professor d'història de la filosofia, diguem-ne vocacionalment, cosa provocada per la meva formació incloent especialment la tesi doctoral. Per bé o per mal, era a les classes d'història aquelles en les que jo pensava que donava el millor de mateix, que de fet tampoc era gaire. En aquest sentit el llibre de Fusaro del que parlava dissabte implica qüestionar-me i repensar algunes de les orientacions i tesis mantingudes aquests anys.

        La primera part com deia ahir defensava la centralitat de Hegel a la història del pensament. Fusaro té clar que és una afirmació intempestiva. A Catalunya, per exemple, en tota la meva trajectòria mai ningú no ha considerat que es pugues considerar un autor clau, mentre que ens hem hagut de centrar en autors de tercer ordre com Popper, Mill o Nussbaum, eleccions justificables només ideològicament. Aquest fet no és casual segons puc deduir del meu coneixement d'alguns membres del que podria passar com elit decisora, defensors de la tesi que Hegel és prescindible perquè no s'entén i del tot compromesos emocionalment, com a mínim, en la defensa de l'ordre vigent. Personalment, sempre he mirar de trobar un raconet per, com a mínim, recordar la seva existència. No sempre ha estat possible. Havent-ho estudiat una mica a la Facultat i havent-lo utilitzat a la redacció de la meva tesi doctoral ha estat un pecat no haver reprès la seva lectura fina ara, Però els anys laborals han donat de sí el que han donat i no val la pena amargar-se. En el meu cas concret l'error fou també haver fet massa cas a Levinas i sense voler arraconar la seva reflexió sobre les filosofies de la totalitat que efectivament poden esdevenir letals, però ja no com a filosofia sinó com a producte ideològic, no haver estat sempre conscient que pensar la totalitat és un horitzó irrenunciable per a la filosofia, encara que en un sentit immediat sigui una tasca no només impossible sinó també contradictòria.

        Fusaro ofereix una interpretació general del món grec, en el qual la noció clau és la de mesura. Jo diria que això no només és vàlid pel món grec, sinó que essencialment és el nexe que permet parlar d'una sola cosa malgrat l'oposició, desenvolupada abastament per Fusaro entre el mon antic i el modern. Com ja deia ahir pensar la reflexió sobre el diner, la moneda com un tema nuclear de la reflexió grega em sembla que té tot el sentit. A més de Seaford, també caldria afegir el treball de Helmer sobre l'economia en Plató. La confrontació entre Plató i la sofistica, tampoc no pot menystenir una qüestió, la de l'enfrontament amb els professionals orientats segons els mercat i els que refusen aquesta imposició, que és és del tot central.

        La tercera part és la que realitza l'estudi dels autors centrals de la modernitat. Evidentment el treball de Fusaro, té un risc inherent a tots els que defineixen el trajecte de la història de la filosofia per a demostrar una tesi sobre la marxa d'aquesta història. Això val per a tothom des de Heidegger a mi mateix i ell no és una excepció. El risc és el de no distingir suficientment almenys entre tres nivells, els que els autors diuen, el que hipotèticament volien dir i allò que es va entendre o es va voler entendre i tot això deformat per la nostra consciència del que creiem que ens cal que hagin dit. Descartes és un cas central per examinar aquests desplaçaments. La definició efectuada per Fusaro com pare de l'individualisme i el subjectivisme modern es pot fonamentar al text i és indubtable que s'ha tendit a pensar-ho així. Tanmateix, des de l'estudi atent del text cartesià, allò que emergeix és el contrari. El Cogito, ergo sum no és en cap cas primera veritat en un sentit lògic, ni ontològic i el conjunt de les Meditacions no sols no fonamenta cap individualisme sinó que decididament el rebutja, fonamentant la seva impugnació.. Un altre qüestió més delicada és la de la moral provisional, sobre la que caldrà tornar més tard.

        Pel que fa als britànics, la seva interpretació de Hobbes em sembla plausible i en la línia del que podem aprendre d'antropòlegs com Graeber. Hobbes amb l'estat de natura, prescriu més que descriu. Aquí amb els anys he variat ,doncs jo llegia Hobbes de jove assumint que la veritat de la meva situació al mon era el que cantava Jorge Martínez (si crees que la calle cuidará de ti, te romperan el craneo en la primera esquina),si més no els carrers eren bastant així, i per tant Hobbes tenia raó. És un error lògic perquè sovint ser jove significa pensar que el món està començant amb tu i per tant que si no vius a l'estat de naturalesa, aquest hi és una mica més enllà, com qui diu a la cantonada També hi havia molt hobbesianisme en el cine que estimava, (i encara estimo). Pel que fa a Locke, les nostres lectures coincideixen força, i em satisfà tenir una veu que em doni la raó en la continua discussió que fa trenta anys tenia amb Pere Lluís sobre la relació entre els dos assaigs de Loke, la qual era inexistent pel professor Font. Fusaro estableix el nucli comú en la crítica a la noció de substància que es pot dirigir contra la noció mateixa d'estructura social. Això apunta en la direcció en la que jo fonamentava aquesta relació però em sembla que no coincideix del tot (tampoc me'n recordo exactament ni tinc ganes de mirar-ho; em sembla que jo apuntava més al lligam entre la tolerància i la limitació del coneixement). En tot cas em sembla evident el paper de Locke com blanquejador, justificador del que eufemísticament s'anomena formació del capital originari i la importància atribuïda a l'estructura teleològica del seu pensament. Pel que fa Hume, em sembla evident que la seva pretensió no era la justificació del capitalisme incipient, de fet ell viu la revolució industrial molt de gairell. La conclusió del meu intens i dilatat estudi sobre Hume és que el problema original era el religiós i que l'essència del seu escepticisme és la defensa contra el totalitarisme del calvinisme dominant al seu lloc d'origen, el mateix calvinisme de fet tan decisiu, segons Weber, en la formació del capitalisme. El fet que el seu escepticisme pugués ser instrumentalitzat com argument reaccionari és indiscutible, que això passés efectivament és incert. Hume pels homes del XIX és essencialment un historiador i tot i que Fusaro parli de Hume i Nietzsche com els grans deconstructors del jo modern és pràcticament segur que Nietzsche mai llegí Hume (de fet, Nietzsche va llegir molta menys filosofia de la que feia veure). Sí hi ha una filosofia política en Hume es relacionaria amb la gènesi d'un conservadorisme que en el fons és del tot oposat a un capitalisme, revolucionari per la serva natura intrínseca. Més enllà d'aquestes possibles utilitzacions, allò que jo volia reivindicar amb el meu llibre era Hume com mestre de pensament que ha posat una llavor, un nucli germinal, no sols en l'obra de Kant, sinó en algunes tan allunyades com la de Pessoa o Einstein. Hume ens ensenya d'entrada a no creure'ns ningú. En el seu temps ell pensava als eclesiàstics, ara el seu llegat es pot utilitzar contra els que han pres el lloc dels capellans, eclesiàstics o pedagogs. En tot cas crec que el que Fusaro diu de Marx es pot aplicar també a Descartes o Hume. No es pot ser cartesià ni humià (dels segons no hi ha hagut mai i els primers ara estarien fora de la llei) però cal seguir llegint Descartes i Hume.

        La darrera part del llibre no és cap descobriment, però sí reforça poderosament una idea que tinc cada cop més clara des de fa uns anys. Si hi ha un futur en el qual la comprensió de la humanitat sobre si mateixa ha millorat, la història del que ara anomenem economia i que Aristòtil deia crematística, serà un capítol, estrany, de la història de les religions. Mentre no arriba el futur però, tenim un problema especialment la filosofia que ha de tenir molta prudència per compartir l'acadèmia amb gent com els economistes, o en un altre ordre, els "científics" de l'educació (recordem però que Plató tenia amics sofistes).

        Fusaro qüestiona la noció de moral provisional com instrument conformista. Jo crec que és un dels grans encerts de Descartes doncs la nostra situació cognoscitiva no dóna per més. Potser no necessàriament aquesta moral provisional no ha de ser la propugnada per Descartes i la seva regla primera de fer allò que fan els altres, perquè el que ens diu Descartes no s'exhaureix amb el primer precepte. En el meu cas, la moral provisional és la conclusió d'una manera de raonar tendint a l'escepticisme que ara mateix m'és gairebé constitutiva. El que fa aquesta situació incomode és la convicció de què l'estat de les coses és intolerable. La tensió entre aquest tarannà i aquest convenciment són les meves particulars aigües profundes de les que parla Descartes a l'inici de la segona meditació. Fusaro clou el seu llibre parlant de necessitat de reprendre la lliçó del mite de la caverna. La línia més genuïna i guanyadora del pensament modern, i penso a Maquiavel i Hobbes, pensa que no hi ha sortida de la caverna. La filosofia però només es justifica des de la necessitat de sortir. El problema és que allò aprés de l'experiència, parlo de mi mateix però no crec estar-hi sol, és que la humanitat té poques ganes de sortir-hi. En el fons però tot potser és una qüestió de fe. Fusaro, com Hegel, manté una fe en la raó que significa una fe en el futur. A mi m'agradaria tenir-la però no m'ha estat donada. L'única via llavors per no abandonar-se a la inacció i a la resignació, fou la propugnada primer per Pascal i més contemporàniament per Chomsky, fer com si en tingués, apostar per la racionalitat i el futur, atès que en qualsevol cas l'alternativa ni és res ni du enlloc.