La parte del Bronce

 

    La parte de bronce. Platón y la economia és un llibre d'Étienne Helmer que intenta posar en clar les lliçons sobre l'economia que es poden extreure de l'obra de Plató. No el qualificaria com un llibre d'economia, sinó de meta-economia doncs Plató fa una reflexió des d'una forma de racionalitat superior que és la pròpiament filosòfica i per això el fonament de la seva reflexió, en comptes d'una il·lusòria racionalitat matemàtica, és l'antropologia. Per Helmer hom pot entendre que a l'obra platònica hi ha una fundació de l'economia política, però en un sentit del tot oposat al de la disciplina fundada per A. Smith. L'economia és un element indispensable per a la constitució de la ciutat, però si no és controlada per la política n'esdevé un element de descomposició. Per tal de provar aquesta tesi es recolza al llibre segon de la República, a les Lleis i al Polític, especialment a la seva metàfora centrada en l'analogia entre l'art del teixidor i el del polític. L'economia posa el material que ha de ser teixit però no pot fer per si mateixa aquesta tasca. Tot i que en el pròleg se'ns adverteix de que el llibre no pretén cercar en el text de Plató els elements que ens permetrien definir la posició platònica en els problemes que ara es planteja la anomenada ciència econòmica, no hi ha cap mena de dubte que els principis platònics veuen en el "laissez faire" propi del liberalisme un camí obert a l'anomia.

    L'economia fa i desfà la ciutat. La fa perquè és allò que permet la satisfacció de les necessitats comunes, però la desfà perquè quan imposa la seva racionalitat pròpia tria el camí de la prevalència del propi interès afeblint la comunitat política. L'enfrontament amb la concepció moderna es veu molt clarament en la distinció que estableix l'autor entre el principi de divisió del treball proposat per Adam Smith i el principi d'especialització platònic defensat a la Republica. Com que de vegades alguns alumnes en saben alguna cosa d'economia, jo recordo haver-los identificat en alguna classe, cometent una inexactitud important. La divisió del treball apareix com un principi d'eficiència, mentre que el principi d'especialització platònica té una finalitat doble i diferent: assegurar la cooperació social (allò que quan hom segueix la lògica liberal acaba proclamant com a inexistent) i crear un instrument polític que asseguri el poders dels filòsofs (en comparació amb la fonamentació del poder tecnocràtic que han acabat creant les economies de lliure mercat)`

    La proposta platònica té un model clar que és la ciutat dels porcs de la que es parla al llibre segon de la República, paradoxalment els animals són un model de comportament per l'home per la regularitat i el caràcter limitat dels seus apetits. És un model irrealitzable pel caràcter natural de la pleonexia. Aquí Helmer recorre al mite del Protàgores i a la República. En resum, el cos humà és deficient, limitat i l'economia, el lliurament de Prometeu al capdavall, ens compensa. L'economia es construeix des del perllongament de la nostra condició física. La part apetitiva de l'ànima es caracteritza per dos trets: la tendència a la possessió exclusiva, i la tendència a la repetició indefinida, per la transitivitat del plaer entre el buit i el sadollament. Aquesta propensió a la totalitat és allò que satisfan els diners, cosa que explica la psicologia de l'oligarca. Crec que Helmer aquí no subratlla gaire allò de nou que aquesta psicologia suposava en el temps de Plató, un element indispensable, per entendre en qué consisteix el seu plet amb els sofistes, els inventors de les nocions que fan de la riquesa el signe de la competència. Allò interessant d'aquesta passada per l'antropologia és que justifica una direcció de l'economia des de la política. La pleonexia és el resultat del desequilibri de la nostra ànima o del caràcter de l'univers, per tant el Mal no és una essència sinó una relació i i això fa factible la correcció i una definició de la política com a lluita contra el mal, aquí Helmer es fonamenta a la discussió del Gorgies entre Calicles i Sòcrates amb la seva contraposició entre la Voluntat de poder i la noció de mesura pensable des de la geometria.

    El segon capítol aprofundeix en la relació establerta entre sofistica i economia. Para molt esment a la comparació entre sofistes i mercaders repetida a molts llocs dels diàlegs platònics que no té res d'anecdòtica sinó que mostra bé allò que defineix la sofistica per Plató, merament una activitat comercial. No és cap casualitat que les discussions sobre la riquesa dels sofistes s'acostumin a trobar a l'obertura dels diàlegs, quan la discussió es posa en marxa. La lògica dels sofistes implica sempre afavorir allò que és privat per sobre del comú, posant la llavor de l'anomia. Sòcrates és dibuixat per Plató com una contraposició efectiva perquè en tots els casos la relació amb el saber no és de possessió. No ens podem apropiar de les idees, potser si comunicar-nos. El desig de recerca socràtic és del tot oposat al desig de tenir i a la Voluntat de Poder. El centre del segon capítol és l'anàlisi del llibre vuité de la República on queda palès que la successió del valors propis de cada règim constitueix la manifestació superficial d'un creixent desig de posseir. Aquí és molt fàcil posar en paral·lel l'anàlisi de Helmer amb les coses que ens ha tocat viure. L'oligarca platònic és allò que avui anomenem "self-made-man" i la seva descripció de l'evolució del règim oligàrquic com una economia de l'endeutament que genera pobresa i alienació, podria explicar perfectament l'evolució dels britànics des de l'arribada al poder de la senyora Thatcher. Al final del capítol es justifiquen des d'aquesta òptica el tractament platònic d'alguns temes interessants com la prohibició del préstec amb interès com mitjà de preservació de la unitat de la ciutat, aquesta mena de préstec fomenta els apetits innecessaris, la vinculació directa entre el desencadenament dels apetits i les guerres o la relació amb la crisi educativa que es vol solucionar amb la propietat col·lectiva del nens, justificable com a remei enfront de la pèrdua dels pares com a referent educatiu en una situació anòmica.

    El tercer i últim capítol afronta la dimensió propositiva de la reflexió platònica. Aquí esdevé central el refús de l'equiparació entre l'economia domèstica i l'economia de la ciutat, una bajanada que mai no perd actualitat. La família és sempre un ordre despòtic, mentre que la sociabilitat política ha de fonamentar-se sobre tot en l'intercanvi. En aquest sentit Plató crítica la metàfora de pensar el polític com un pastor, cosa que equival a a afirmar el govern dels productors, i matisa la relació entre la política i l'art de teixir, perquè la unitat produïda per la política no és visible com la del vestit i és inabastable pels que veuen la ciutat com un conglomerat econòmic. Aquest conglomerat és una causa accessòria de la ciutat, però no una causa intel·ligent. Per Helmer és clau la proposta feta a les Lleis de substituir l'oikos pel Kierós (tros de terra cultivable assignat a cada ciutadà). La llar no és el model, sinó que pel contrari ella ha de ser modelada a imatge i semblança de la ciutat. La substitució esmentada transforma en una força política l'economia domèstica fitxant la limitació de les necessitats i establint així un fre a les tendències expansionistes i oligàrquiques. Per Helmer les Lleis suposen un intent reeixit de fonamentar l'economia des de la política i subratlla l'aspecte clau de l'educació femenina com el canvi respecte a la societat anterior que pot possibilitar la inversió de la relació entre economia i política.

    A la conclusió Helmer resum la proposta platònica en l'exigència de convertir l'animal econòmic, allò que som naturalment, en un animal polític. L'economia adquireix així un caràcter heteronòmic és un element clau en l'articulació entre les necessitats naturals i les exigències culturals. En aquest sentit és molt precisa el lloc que a l'economia li es assignat a la jerarquització de sabers del Fedre, no pas el primer, però si un moderadament important tercer lloc.