La meva llista (VIII): The grapes of Wrath

 

        A la llista de Sigth& Sound només hi ha un film de John Ford, The Searchers, una presència del tot indiscutible ni que només sigui pel caràcter seminal que va tenir en la generació de cineastes que formen la segona edat daurada del cinema americà. Penso que n'haurien d'haver més. Hi ha molts directors amb varies pel·lícules: Fellini, Godard, Hitchcock, Wilder, Powell &Pressburger. Ford no és inferior a cap i jo diria que clarament superior a alguns. Quines podrien ser és certament discutible, tot i que en cas ometria Liberty Valance. Un altre dels meus Fords preferits el vaig veure fa pocs dies, The Grapes of Wrath, l'adaptació (fidel en l'esperit però diferent en el focus narratiu) de la novel·la de Steinbeck filmada l'any 1939. Probablement aquest és el film que més m'ha emocionat mai i m'és molt difícil veure la part final sense plorar.

        Cinematogràficament parlant el film és una joia i en una molt bona mesura el responsable és el director de fotografia Gregg Toland, que feu un film d'una bellesa visual simple i aclaparadora a la vegada. També és significatiu com un director tan poc interessat en principia la mobilitat de la càmera, fou capaç de fer algunes seqüències com la de demolició de la casa de Muley, que expliquen perfectament perquè un travelling és, com deia Godard, sempre una qüestió moral. Més que emoció estètica, però, l'emoció suscitada pel film és moral. Des de fa anys he parlat molt de la noció orwelliana de "common decency", difícil d'articular teòricament perquè no es tant un concepte, com s'infereix molt bé dels diàlegs platònics no hi ha demostracions lògiques sobre allò noble i allò baix, com una manera de sentir. Jo tendeixo a pensar que aquesta decència es correspon plenament amb la indignació que sentim veient el patiment dels Joad i dels altres "oakies" llençats a les carreteres californianes. Amb el sentiment que no és acceptable un ordre que converteix el treball humà en un objecte d'especulació. Penso també que la decència segurament passa per la metafísica exposada per Henry Fonda (his finest hour) en el clip de més amunt pensant que no hi ha una ànima individual sinó una que compartim tota la humanitat.

            Aquest film em va permetre un dels petits "triumfos" que vaig sentir com a professor. Fa vint anys la vaig projectar al lloc on treballava llavors, el Bisbe Berenguer a l'Hospitalet. Quan acabaren la projecció, seguida amb una atenció en principi inesperada essent un film vell i en blanc i negre, molts estaven realment emocionats, algunes noies ploraven i la raó era que en patiment dels Joad havien reconegut la història dels seus avis i dels seus pares. En el temps que vivim cal recordar que tots si no hem estat emigrants, descendim d'emigrants i, que més enllà dels discursos dels polítics i periodistes hipòcrites, els immigrants, els Joad o la gent que mor ofegada quasi a tocar dels nostres llocs d'esbargiment estival, tenen la raó. Té raó la gent que, com diu Tom Joad en un altre moment del film, "no és que siguem valents, sinó que fem l'única cosa que podem fer.