La crisi de la narració

 

            La crisi de la narració és el darrer llibre de Byung-chul Han. Tot i i que no segueixo de prop l'actualitat filosòfica, ni pràcticament cap actualitat, he volgut fer una excepció perquè la narrativitat, la seva essencialitat en la vida humana i en necessària connexió amb l'activitat filosòfica és una de les qüestions sobre les que m'agradaria donar alguna volta abans de morir-me del tot. Com a tots els seus altres llibres, el filòsof coreà procedeix amb la dissecció del nostre temps, però ho fa des d'una perspectiva, també com sempre, decididament metafísica, perquè la qüestió de la narrativitat és la de com patim o fruïm del temps.

El punt de partida assenyalat al pròleg és una paradoxa: el contrast en entre un ús inflacionari de la narrativa, ell parla de les stoytelling que configuren les xarxes socials, i una crisi de la narració expressada en els fets que la vida ja no es concep com a narració i experimentem un oblit de l'ésser. L'autor defineix sis trets com característics del que és una narració:

1. Constitueix l'expressió de la manera de sentir d'una època

2. Tenen una forma conclusiva

3. És generadora de comunitat

4. Té un caràcter antinòmic envers la informació, a la qual li manca fermesa ontològica

5. Constitueix la fonamentació de la història

6. Les seves condicions de possibilitat són la paciència i l'atenció del receptor de la narració.

Aquests caràcters de la narració són l'eix des dels que articula la proposta del seu llibre. Més enllà de Heidegger que sempre constitueix el fonament de la seva reflexió, el llibre sovint es fonamenta i desenvolupa actualitzant moltes de les anàlisis efectuades per Walter Benjamin als seus escrits de crítica cultural. Fou Benjamin el primer a percebre la crisi de la narració i la vinculà amb la inundació de informacions, les quals per la seva imbricació amb la immediatesa eliminen tota noció de llunyania i impossibiliten tota forma de relaxació espiritual. El sobre excés d'informació fa desaparèixer l'experiència transmissible comunicada oralment, la veritat narrada definidora de la saviesa, per abandonar-se a la nova barbàrie del principi de la novetat, el fundador mític de la qual seria Descartes.

Possiblement el capítol més important és el dedicat a la vida narrada, el qual comença recollint l'anàlisi de dos llibre publicats el 1927, le temps retrouvé i Sein und Zeit, dedicats a descriure i combatre l'atrofia general del temps experimentada en el llibre de Proust i combatuda en el de Heidgger. Byung- Chul entenc que el propòsit de Heidegger és mostrar que la vida humana no es pot entendre com una successió d'instants. La digitalització ha agreujat la situació que preocuypava a Heidegger. Els selfies simbolitzen el final de l'home que carregava amb un destí i una història. La disposició tècnica de les plataformes fa impossible tota síntesi i qualsevol praxi narrativa que requereixi de temps. Mentre que la narració és el fruit de la consciència, el smartphone treballa sempre a nivell preconscient. Dins del panòptic digital, el jo deixa de ser pensat com una qualitat per passar a ser una quantitat; la vida s'expressa en esdeveniment quantificables però cap narració se'n pot derivar conxsequentment, vida i narració queden així separades i això constitueix la crisi de la modernitat, en la qual, cito textualment: Davant del buit interior, el jo crea una imatge de si mateix i l'escenifica permanentment. Els selfies reprodueixen la forma buida del jo",per això més endavant afegirà que l'era narrativa és un temps sense interioritat. No hi pot haver vida sense narració, sí entenem una capacitat de superar el fugaç temps buit .Narrar és enllaçar, relligar i això ens dóna la possibilitat de superar l'atomització del temps

Més enllà d'aquesta idea central l'autor aporta quatre nocions que em sembla que val la pena de retenir:

1. El Smartphone significa la pèrdua de la mirada, cosa que significa la pèrdua de la manifestació de l'Altre. Accelera, per tant, l'expulsió de la diferència.

2. Un món on no hi ha lloc per a la narració, és un món que no té lloc per a la teoria; no pot donar sentit a les dades. De fet, la filosofia és sempre essencialment narrativa. En la seva forma més original, el diàleg platònic, sense cap mena de disfressa.

3. La narració funda un temps que permet situar allò que ens amoïna al passat, té una dimensió taumatúrgica

4. En quant funda una comunitat un temps sense narrativitat és un temps d'individualisme estèril, les narratives no ens remeten a una comunitat que s'hagi de millorar, sinó al propi ego. El temps de la digitalització és un temps de comunicació sense comunitat, en el qual les narratives comunitàries s'han desintegrat en narratives privades que funcionen com a models d'auto-realització

Finalment les storytelligs són definides com mostres de la reducció de la narració a mercaderia i la crisi de la narració és l'expressió de la reducció de la nostra vida a consum.

Fent una balanç personal apuntaré dues coses que cal retenir: la primera és la necessitat de mantenir la seva idea de la narrativitat de la filosofia. El caràcter narratiu és obvi a Plató, i ben palès a Descartes o Hegel. Potser hom podria dubtar en el cas de Spinoza, però en aquest sentit cal tenir present que una deducció no deixa de ser una narració, articulada si voleu amb regles estructurals molt precises. En aquest sentit, la meva vivència com a professor en pot ser una mostra de la crisi descrita per l'autor. Com en trenta anys els mecanismes deductius han `passat a ser incomprensibles per uns alumnes, que no són menys dotats que els seus predecessors en cap sentit.

D'altra banda la reflexió sobre Hume i la lectura de Parfitt, per exemple, em fan sospitosa la seva apologia de la narració heidegeriana. Podria ser que tot es redueixi a a aquesta facticitat inconnexa i que res es pugui constituir més enllà. Sembla clar però llavors que segurament Chul-han té raó i que una existència així seria no potser invivible, allò que el present ens mostra és que molta gent viu així, però poc digna de mantenir. Això sempre justificara optar pel mite, del qual el Logos no deixa de ser una modalitat, relativament satisfactòria.