L'innocente

 

        En una tria que de ma mare que em sorprèn veig una tarda el darrer film de Visconti, L'innocente. Visconti no és realment un dels meus referent. És cert que va fer un film per a mi fonamental, Il Gattopardo, i d'altres molt bons a la dècada dels cinquanta. No tinc un gran record però de la darrera etapa, la que podríem dir de les superproduccions culturals, per això em va sorprendre la visió de L'innocent, que em sembla molt superior al record que tinc dels films precedents. L'obra està basada en una novel·la d'Annunzio i el protagonista és Tulio Hermini, un aristòcrata romà interpretat per Giancalo Giannini (Visconti el trià quan no va poder tenir pel paper, Alain Delon. Crec que l'italià és millor actor) Tulio és un home ateu convençut d'estar més enllà del que la moral tradicional, i en gran part la "common decency" considera bé i mal. Casat amb una aristòcrata Giuliana (interpretada per Laura Antonelli que tampoc era l'opció preferida però Romy Schneider, estava llavors embarasada. Romy Schneider era millor actriu però Antonelli era molt sensual i escaient pel paper) Tulio li imposa un règim de llibertat, això que ara diuen "parelles obertes", per poder dedicar temps a la seva amant, una dóna del tot possessiva (interpretada per Jennifer O'Neil). Tulio però s'avorreix de tot i quan decideix tornar amb la seva dona després d'un llarg període d'absència i redescobreix l'atracció física per ella que havia perdut, se n'assabenta que aquesta ha exercit la seva llibertat i està embarassada d'un altre home (un jove novel·lista que acaba de morir) Tulio intenta convèncer-la llavors de què es desfaci de la criatura que ell veu com un obstacle a la seva felicitat comuna, malgrat el seu menyspreu teòric per les convencions morals entorn de la família. El final que per sí cas no explico, és prou tràgic, tot i que no sense un punt de comicitat.

        Visconti narra el film amb un vigor que jo no recordava a les pel·lícules dels setanta i en contrast amb un deteriorament físic que era molt palès. La recreació de les cases on es mouen els personatges és d'una elegància aclaparadora i jo vaig veure el film des d'una tensió emocional intensa. L'emoció positiva tenia relació amb la indignació experimentada enfront de personatges com Tullio, un home amb interessos filosòfics, però centrats en utilitzar la filosofia per amagar o disfressar que és un fill de puta. La negativa és una certa sensació de repulsió envers el despullament del seu jo fet per Visconti (jo que no vull prendre'm això del "jo" massa seriosament), doncs no cal saber-ne gaire per adonar-se que allò que ens mostra Visconti és l'ambient que el feu i el film és com una mena de comiat a un món que ja no existia d'un home a punt de deixar d'existir.