Picasso i Miró

        Vaig al museu Picasso a veure la meitat de l'exposició sobre Miró i Picasso que aquesta institució ha organitzat en col·laboració amb la Fundació Miró. Recupero així una activitat que feia sovint a Londres i gens a Barcelona, en part per les meves circumstàncies personals i en part perquè la ciutat està cada cop més lluny dels circuits de les grans exposicions, més lluny ara del que estava fa quinze anys. Una de les moltes coses en les que indubtablement hem anat cap enrere. Picasso i Miró eren contemporanis però no pas coetanis i per això l'exposició és possiblement més instructiva sobre Miró que no pas sobre Picasso. La primera sala de la part del museu Picasso explica la seva primera trobada al París de l'any 1921, llavors Picasso és un home de quaranta anys que ja està reconegut com una gran figura i Miró un jovent acabat d'arribar al centre de l'univers, dit altrament, la relació entre tots dos inclou tota la trajectòria de Miró, mentre que no necessita dir res dels primers períodes de Picasso. L'exposició presenta els elements comuns de les seves trajectòries incidint fonamentalment en tres: el seu interès pel surrealisme, cap dels dos fou membre del moviment però en tots dos fou una influència determinant, de fet, en una entrevista amb la televisió francesa Miró diu que la persona que més l'havia impressionat en la seva vida era André Breton, la seva militància en favor de la República al temps de la guerra civil i el interès tardà desenvolupat per tots dos a la ceràmica. Les dues institucions aporten la major part del material exposat però hi ha aportacions importants de col·leccions particulars, del Museu Picasso parisenc i del també parisenc Centre Pompidou. Personalment, una de les raons per les que em feia més il·lusió anar-hi era la possibilitat de tornar a veure La Masia de Miró, normalment a l'altra banda de l'Atlàntic. Jo la vaig veure al Mertropolitan de New York quan feu la seva gran retrospectiva de l'art català de començament del segle XX. en un viatge que recordo amb molta tendresa. Penso que el quadre de Miró és de les obres del segle XX més decididament posseïdores d'allò que Benjamin anomenava aura, cosa que, entre molts altres factors pel treball dels dos protagonistes, cada cop ha estat més rar i estrany.

.