la meva llista (VII): Wagonmaster

 

    Sempre que li varen preguntar pels seus films favorits entre els que va fer, Ford esmentà Wagonmaster. No és una elecció obvia. Wagonmaster és un film breu, en el que no apareix cap gran estrella i té un argument del tot simple. Tanmateix, pels mínimament familiaritzats amb l'obra fordiana, l'elecció resulta gairebé inevitable. Ford parlava sempre de com havia fruit fent-la. Wagonmaster és un film sense gairebé cap escena interior que requereixi filmació en estudi, diria que només el pròleg, per la qual cosa es feu en exteriors (però no a Monument Valley, sinó a Utah, no gaire lluny). No hi eren Wayne o O'hara, però tots els actors són part de la "família", començant pels protagonistes els habitualment secundaris Ben Johnson i Harry Carey jr.; alguns com Allan Mowbray, semblen directament vingut de films anteriors (en aquest cas, My Darling Clementine, on Mowbray és l'actor que intenta recitar Shakespeare). També hi és Jane Darwell, molt sovint en escena, sense que digui gairebé res a la pel·lícula però passant-s'ho d'allò més bé tocant un gegantí instrument de vent. No només la "família" figurada hi era, de fet quasi tota la família real de Ford treballà d'alguna manera en el film.

    Wagonmaster és extraordinària perquè es veu molt clarament l'entusiasme de Ford per mostrar tantes de les coses que estima. Com a The Grapes of Wrath, o Cheyenne Autumn els protagonistes són una comunitat de gent perseguida i marginal per la societat ben establerta, en aquest cas mormons, que interaccionen pacíficament amb uns indis gens guerrers, els navajos (cosa històricament del tot certa) i que acaben integrant uns altres marginals, "artistes" de reputació dubtosa. Ford reflecteix si voleu el mite fundador però explicant que l'orgull d'Amèrica és el de haver estat un país bastit per gent ordinària, sovint desheretats de la terra. Ford obrí aquí vies que seguiria després, per exemple, en la importància que la música, recuperació de les cançons dels pioners, té en la pel·lícula. Deixa de ser un acompanyament, per a convertir-se en un de les principals eines expressives. De fet, a cap altre hi ha tantes escenes de balls, cap és tan exultant com la que mostrem tan amunt i tampoc, com en aquest film, acostumen a ser-hi a l'acabament del film.Visualment, Wagonmaster és un dels films més bells filmats per Ford. No s'equivocava gaire Lindsay Anderson quan contraposen aquests fets a la lleugeresa de la trama definia Wagonmaster com un exemple de cine-poesia. La pel·lícula inspirà una sèrie d'èxit anomenada igual i protagonitzada per Ward Bond, com al film. Sé que de, molt, petit la veia, però no guardo cap record.