Godard par Godard

 

            Veig a la filmoteca el documental Godard par Godard de Florence Platerets que clou tot un seguit de projeccions en homenatge a l'autor de a bout de souffle. La projecció compta amb la presència del seu guionista, Fréderic Bonnaud director de la cinemateca francesa, que va discutir després el film amb el públic que es va quedar. El film és un documental produït per a la televisió, cosa que defineix la seva limitació perquè només tenien una hora i això per explicar tota la carrera de Godard és ben poca cosa. Els autors es van plantejar donar frescor al seu treball prescindint dels "caps parlants", l'opinió d'experts, i la veu en off. No era difícil perquè Godard fou sempre un home ben loquaç i hi havia prou material filmat i gravat per triar. La presentació és cronològica i es posa més èmfasi en el moment de major popularitat de Godard, la dècada dels seixanta, es parla en canvi relativament poc del setanta, el període maoista, una opció triada conscientment pels autors. Jo estic d'acord sí considerem que parlem de cinematografia. Ningú estem a hores d'ara massa interessats a la producció del col·lectiu Dziga Vertov (un altre cosa seria des d'un punt de vista històric, per tal d'ajudar a pensar l'incomprensible miratge que vam tenir amb el maoisme). Tampoc no es parla gaire de les pel·lícules dels darrers anys, cosa que a Bonnaud si que li sabia greu, tot i reconèixer que possiblement ens manca perspectiva per valorar-les. Certament, el documental de Godard deixa clar que la carrera de Godard, no s'assembla a la de cap altre, potser perquè en el fons a Godard no li interessaven especialment les pel·lícules en elles mateixes, sinó el cinema; ell no es concentrà mai exclusivament en el film que estava fent i, de fet, l'únic objecte de valoració real ha de ser la totalitat de la seva obra. Hom pregunta al col·loqui sobre la perdurabilitat de l'obra de Godard. Bonnaud es mostrà optimista, però en el fons si aquesta perdurabilitat es produeix seria ben paradoxal. Al documental un dels moments claus és veure a Godard afirmant que el cine no és cultura, cosa que entenc com que el valor del cine està a la immediatesa de les respostes que pot suscitar, i una possible perdurabilitat només es pot donar reduint els seus films, finalment, a cultura. De fet, no hi veig ara mateix cap altre possible accés pel jovent un cop desapareguts els cinemes de barri on es projectaven els films de Hawks o Hitchcock