Hamlet 0.2

 

Veig al Taller de pintura del TNC, Hamlet 0.2, la continuació del Hamlet 0.1 que vaig veure l'any passat a la biblioteca de Catalunya. La idea és la mateixa i es tracta ara de comentar el segon acte, un acte amb només dues escenes i que tot i així fonamenta un espectacle de quasi dos hores. Hi vaig anar perquè la primera vegada m''ho vaig passar molt bé i ara no m'ha decebut gens. Més encara que l'anterior assistim a una nova demostració de talent i vigor d'Enric Cambray, que comença en un to menor, talment com si estiguéssim en una stand-up comedy i avança fins un final pletòric. Com a l'anterior trobem una anàlisi del text destinat a mostrar la subtilitat i l'enginy del text shakesperià. L'anàlisi de la primera escena on no hi és Hamlét és prou divertit. L'escena consisteix en el diàleg entre Poloni i un criat anomenat Reinaldo que només surt aquí i que té 14 repliques al discurs de Poloni, totes elles trivials i irrellevants i referint-se sempre a Poloni com senyor, meu. Avui en dia, sovint, aquesta escena és directament suprimida, perquè el problema de les nostres companyies és oposat al del temps de Shakespeare. Ara hem d'estalviar personatges, i sous, llavors s'havia de donar feina a la gent que hi era per allà, ni que fos ben dolenta. La segona escena és molt més llarga i surten ja tots els personatges clau, incloent el mateix Hamlet i el molt maltractat personatge d'Ofèlia. És l'escena on apareixen els actors, als quals Hamlet encarregarà escenificar la mort del seu pare davant de l'oncle assassí. A priori era un moment complicat perquè l'obra té un caràcter meta-teatral, recordem que és el personatge de Hamlet comentant l'obra de Shakespeare, i el text mateix de Shakespeare aquí té un caràcter metat-teatral endegant una representació dins de la representació. La línia però és clara i Belbel no s'enreda gens. Més que a l'altra Hamlet interactua amb el públic en moments com quan comenta la famosa replica de Hamlet a Poloni, words, words o words, o com quan se li escapa un spoiler i ens parla de la seva mort a l'acte cinquè, cosa que aprofita per comparar-se amb nosaltres els espectadors dient que ell sap en qui acte hi és, però cap de nosaltres té ni punyetera idea de en quin acte de la nostra vida estem (bé, jo sospito que clarament els primers m'han passat). La interacció més important és quan demana a algú del públic, llegir la part de l`'obra recitada pels actors. L'espontània del públic fou una senyora que casualment era Miriam Iscla (la qual llegí meravellosament el seu text) Em sembla entendre que cada funció hi haurà un primer actor ( un dels temes del soliloqui és la diferència entre els primers actors i la resta, o els actors per naturalesa i els actors per ofici). Personalment em va interessar molt la reflexió sobre la intrínseca relació entre ser un divo i haver fet ja Hamlet. Al Regne Unit si més no és claríssim. Jo no vaig poder anar però vaig veure l'expectació que aixecà Jude Law quan feu de príncep de Dinamarca fa quinze anys. És clar que te'n pots sortir o no. Encara es comentava llavors el fracàs de Peter O'Toole quan ho feu al Old vic feia seixanta anys, però se li va perdonar. Allò imperdonable seria no haver-ho intentat.