Le grand Monde

 

        Hi ha poca cosa als mitjans que no inviti al més desbordat pessimisme, el futur sembla ben negre ho mirem com ho mirem i a l'àmbit més personal, la meva jubilació em sembla lluny de ser la festa que segons alguns mitjans hauria de ser. Tanmateix hi ha moments de joia. Ahir en parlava d'un i avui en parlaré d'un altre relacionat amb la lectura de Le Grand Monde de Pierre Lemaitre. Certament la descoberta d'aquest autor ha estat una de les alegries de la meva jubilació. Aquest llibre obre la segona cronologia dedicada als trenta anys gloriosos posteriors a la segona guerra mundial. La novel·la arrenca a Beyrouth l'any 1948 i ens presenta una família acomodada els Pelleteier, propietaris d'una fabrica de sabó, formada pels pares i quatre fills: Jean. Etienne, François i la petita Hélène. La novel·la comença amb la dispersió de la família. Jean va a Paris a treballar com a comercial després d'haver fracassat com a director de l'empresa. Està casat amb una dona que no estima i que és una autèntica harpia. François el petit també va a a viure a Paris, en principi per a estudiar a l'escola Normal, tot i que no arriba a trepitjar mai les aules i acaba fent de reporter per un diari un xic sensacionalista. La petita Hélène també acaba a Paris, després d'una irreflexiva fugida i acaba estudiant belles arts, no anant gaire més enllà acadèmicament que el seu germà. Finalment Etienne, el segon, no va a Paris sinó a Saigon, on assoleix un treball com a funcionari, per estar a prop de la seva parella, un legionari belga anomenat Raymond. A la seva arribada se n'assabenta de la seva mort, a mans del Viet Nim, cosa que desperta en ell un intens sentiment de venjança que no s'adreçarà però exclusivament als comunistes.

        Si Lemaitre havia ofert un retrat vivíssim i vibrant de la França entre les dues guerres, aquí segueix mantenint aquestes característiques. Hereu confés de la tradició del fulletó francès, manté la seva capacitat per conjugar un agut sentit de la intriga, un sentit de l'humor innegociable i una gran capacitat per conjugar això amb un judici històric ben lúcid. De fet, no es pot explicar la història d'una idea tan dolenta com la quarta república francesa (tornar el poder a la major part dels protagonistes de l'enfonsament precedent) sense tenir molt sentit de l'humor, Mentre que es parla relativament poc de Beyruth, a la novel·la es descriu bé el París ombrívol sotmès a racionament i a tota mena d'estretors dels primers anys de la pau, però és molt més poderosa la descripció de Saigon, una ciutat cercada, els francesos havien perdut completament el control del territori fora de les ciutats. És molt important a la trama la qüestió del contrabatran de piastres (la moneda vietnamita) que no recordava però del que també parla Vuillard al seu Une sortie honorable, un escàndol de corrupció que quasi fa petits el dels nostres sàtrapes locals. Quan vaig començar amb el llibre, tenia la idea de que era el començament d'una trilogia diferent de l'anterior. No vull fer cap spoiler, però això no és ben bé així i ha aquest ha estat un dels motius que m'han fet la lectura del tot joiosa. De fet, però el lligam quedava clar a cita de Penn Warren amb la que obre el llibre, si podem estar segurs d'alguna cosa és que cap història no s'ha acabat mai del tot.