Cléo de 5 à 7

 

    Cléo de 5 à 7 fou, em sembla, el segon llarg d'Agnes Varda. Apreciada en el seu inici ha guanyat encara més prestigi amb el temps. Si, per exemple, ens atenem a la classificació de Sigth & Sound és el més prestigiós dels films de la Nouvelle Vague i te un significatiu 14é lloc entre dos clàssics tan reconeguts com La Régle du Jeu i The Searchers. El film explica la història de Cléo una jove cantant que espera el resultat d'unes proves mèdiques i té la mala idea de visitar una tarotista que li prediu un desenllaç fatal i proper. (aquesta escena inicial és l´única filmada en color) La pel·lícula reflecteix després l'itinerari en temps real de Cléo per Paris durant els següents noranta minuts (la pel·lícula comença a les cinc de la tarda, i el títol no és del tot exacte perquè es vol aprofitar que de 5 à 7 és una frase feta en francès per referir-se als afers extramatrimonials) Cléo passeja primer acompanyada de la seva molt supersticiosa assistent. Arribà al seu pis del carrer Huygens on ens troba amb el seu amant espanyol (interpretat per l'inefable Marques de Villalonga, a la seva etapa de secundari internacional de luxe), rep la visita del seus compositors (el músic és Michel Legrand, autor de la banda sonora). Canvia el seu vestit blanc per un de negre, es treu la seva perruca i surt un al altre cop al carrer per estar una estona breu amb la seva millor amiga i finalment fer amistat amb Antoine, un soldat destinat a Algèria, llavors en guerra, l'única persona amb la que realment pot parlar i que l'acompanyarà fins a l'hospital.

    Cléo és Corinne Marchand que està perfecte representant la imatge més estereotipada d'una cantant francesa pop, com hi havien moltes al seixanta, una autèntica poupée de cire, poupée de son. Cleó em recorda una mica una altra rossa meravellosa, Gloria Grahame, que a the big heat afima que pensar és una tasca molt dura, per qui no està acostumada a fer-ho. Aquesta és la situació de Cleó confrontada de cop a la seva mortalitat, a deixar de ser, mentre descobreix que pràcticament tots els que l'envolten (molt especialment el seu amant i els seus companys de feina, però també la gent del carrer) no veuen res més que la seva aparença. És el personatge d'Antoine l'únic amb el que assoleix una comunicació real, un home amb consciència del que l'envolta, a diferència dels altres tancats a la seva feina (per això és l'únic sabedor de que l'acció s'esdevé el dia del solstici d'estiu, en concret, el de 1961) i un altre persona en un perill real de mort per la guerra.

    Varda es formà essencialment com a artista plàstica i jo diria que Cléo és un film sobre la mirada. Una gran part del metratge és gent que mira Cléo i contraimatges de Cléo sent mirada. Mirar però no sempre significa poder veure i aquest és el descobriment de Cléo. Seguint el camí de Godard, Varda fa un ampli us del travelling, la major part del film utilitza aquest recurs i ens mostra un Paris que personalment em va fascinar, perquè era molt diferent del que jo he vist des de que vaig començar a anar als noranta. El trajecte de Cleó comença amb una passejada per la rue de Rivoli i segueix fins al barri de Montparnasse, creuant llocs coneguts com l'Odeon, Denfert- Rocherau o la plaça d'Italia, passant pel també cèntric parc de Mon Souris, La rue Rivoli especialment em va cridar l'atenció, plena de gent a vessar com no l'he vist mai en la realitat. Com també Barcelona o Madrid ens adonem que el Paris del moment era una ciutat molt més viscuda. Una curiositat del film és que amb Cléo i la seva amiga des de la cabina del projeccionista cinematogràfic, veiem un curt que és un homenatge als films de la Keystone on apareix Godard fent una mena d'èmul de Harold lloyd, acompanyant d'una jove ingènua, Ana Karina i de figurants interpretats per gent com Jean Claude Brialy o Eddie Constantine.