L' espectador 1500000 i les demoiselles de Rochefort

 

El fons musical  adient per llegir aquesta entrada

Bossa-nova a la costa atlàntica

    El mes de febrer passat la filmoteca de Catalunya va arribar a la xifra de 1500000 espectadors des de la seva tornada al Raval. Per celebrar-ho l'espectador que feia el número indicat va ser premiat amb la tria d'una pel·lícula per programar i la seva presentació. L'afortunat va ser un estudiant de comunicació audiovisual, Arnau Martínez, i va triar la mateixa que jo hagués triat en la seva circumstància: les demoiselles de Rochefort. Vull començar donant testimoni de l'oportunitat i enraonament de la seva presentació que fou del tot ajustada en el temps, no més de sis minuts, perfectament documentada i també instructiva, jo per exemple no sabia res de la importància del paper de Gene Kelly per finançar la pel·lícula. Val la pena remarcar-ho perquè jo tinc prou anys oer començar a estar una mica tip de gent que parla bàsciament per si mateixa i és tot el contrari del que feu l'Arnau, el qual, per edat correspon a aquesta generació que en teoria no val per res, segons tants testimonis qualificats.

    Va ser la tardor del 2007 quan vaig descobrir Demy gràcies al BFI. Va ser la meva primera trobada amb les Demoiselles i la vaig considerar extraordinària. Després l'he revist nombroses vegades amb mitjans domèstics i ahir vaig veure la còpia producte del treball de restauració efectuat per Agnes Varda (que fa un cameo també al film) el 2011. Sé que és una jeremiada que cansa, però malgrat que la desaparició de les sales de cinema sigui segurament inevitable, la diferència entre l'experiència de veure el film entre una sala com cal i el propi domicili és del tot infranquejable, cosa molt evident en una pel·lícula que aprofita a fons la possibilitat de la pantalla ample i que requereix ser escoltada amb molta cura.

Si a Londres em va agradar molt, ahir em va agradar encara més. Després de la primera visió on jo vaig veure fonamentalment un musical, allò que més em va quedar foren determinats números, com el del vídeo de més amunt, potser el meu preferit llavors per circumstàncies del tot explicades en aquest bloc. Ahir però em va sembla clar que totes les cançons són bones i que de fet és una mica enganyós parlar de cançons, doncs la banda sonora és un continu i Demy no renuncia a fer escenes cantades a la manera de Les Parapluies de Cherbourg, que en el musical clàssic haguessin estat dialogades. M. Legrand feu tota la música, però Demy escrigué la lletra de totes les cançons. Trià a més fer-lo en versos alexandrins, cosa que suposà un repte per Legrand del qual se'n sortí sense dubte, perquè l'adequació és perfecte. Les lletres són alhora molt sensibles i divertides. Homenatge sincer al musical, el film acaba anant més enllà (com el Quixot respecte als llibres de cavalleries) perquè si no el talent, sí l'ambició de Legrand, és més gran. Altres avantatges estan en el fet que als musicals normals rarament hi havia actors de tanta qualitat com Picoli o Darrieux i a l'extraordinari aprofitament de la figura de Kelly, jugant amb una perspectiva meta-fílmica perquè Kelly fa tant del seu personatge, Andy, com del mateix Gene Kelly

    Sense dubte però l'he fruit encara més perquè conec ara molt més l'obra de Demy. El seu primer treball Lola està dedicat a Max Ophuls i això em vingué al cap ahir perquè Les Demoiselles és un film rodat amb un gust extraordinari, amb una càmera fluent però que mai té el seu moviment com a finalitat en ella mateixa. També un coneixement més general dóna context a la reflexió sobre l'atzar i el destí, tema central de quasi tots els seus films.

    Evidentment crec, i en un cert sentit em dol, que el film no tingui més reconeixement. Demy no és molt revindicable a hores d'ara segurament pel seu compromís humanista, difícil de conciliar en un temps en el que es subratlla no pas la condició comuna d'humans, sinó allò que ens fa diferents. Hi ha també un problema idiomàtic. Tot i que es va grabar una versió anglesa (on es pot sentir la veu real de Gene Kelly, tot i que cantant Kelly no era res de l'altre mon) el matrimoni entre la lletra de Demy i la música de Legrand era d'impossible reproducció. Tot es pot però empitjorar i en Espanya, on el el film no tingué molta volada, es projecta amb totes les cançons doblades a l'espanyol. Un costum de l'època sempre equivocat i en aquest cas catastròfic.