Vaig ahir al Liceu a veure Lady Macbeth de Mtsenk, l'opera de Shostakovich inspirada en la novel·la de Nikolai Lestov. La història explica vida d'una jove de províncies (Mtsenk està a uns 300 k. de Moscu). Katerina du una vida de tedi absolut amb un marit del tot insubstancial i sotmesa a un sogre tirànic, ric comerciant i propietari. Per defugir l'avorriment comença una relació adultera amb un dels treballadors de la finca, un individu més aviat cínic anomenat Sergei. Sorpresa pel sogre, que també pretenia, acaba emmetzinant-lo després que aquest hagi fuetejat el jove. Quan méa tard arriba el marit absent, tots dos acaben amb la seva vida.
El tercer acte comença amb les noces de Sergei i Katerina però un borratxo descobreix el cadàver del marit al celler i la policia, ofesa perquè no han estat invitats a la boda, intervé deportant-los a Siberia. El quart acte s'esdevé en el camí a Sibèria, Sergei ha avorrit la seva dóna causant de la desgràcia, cosa que augmenta el patiment de la noia, quan finalment descobreix que Sergei li ha robat les mitges per regalar-les a la nova amant, dóna mort a la noia i acaba amb la seva vida, fent-la precipìtar amb ella a un riu gelat, mentre la resta de condemnats segueixen el seu camí.
No sóc un assidu a l'opera, però aquest cop em va motivar especialment veure l'obra que va inspirar l'esperit literari i crític del mateix Stalin, autor plausible d'una ressenya al Pravda que complicà molt la vida del seu autor, com va explicar de manera brillant i divertida Julian Barnes a The noise of time. Cal dir que jo he gaudit de l'obra molt més que el dictador georgià. El treball de l'orquestra fou aclaparador i tingué moments de gran brillantor, personalment els meus moments preferits foren el final del primer acte, amb l'orquestra acompanyant el coit dels protagonistes i tot el quart acte, protagonitzat en bona mesura pel cor format pels deportats a Sibèria. La crítica de la Vanguardia, l'única que he vistta, destaca sobre tot el treball de l'orquestra, aprova les veus i és una mica reticent amb la producció. Jo estic plenament d'acord en els dos primers punts i em va agradar la idea de què l'escenari estigui sempre ple d'aigua, expressant l'estat d'ànim de la protagonista i anticipant el seu final. Com el mateix crític reconeix aquesta preponderància de l'element aquàtic és la base d'un treball d'il·luminació brillant. També em va semblar brillant tot el treball propiament teatral. Tot plegat, mai no havia estat tan absorbit i entusiasmant en un espectacle operístic
Stalin considerà l'obra caòtica. No ho és gens, però resulta molt diferent de totes les operes anteriors i per molts no és una opera. La història i el tractament musical no deixen lloc pel lirisme, pel melodrama o l'èpica. De fet, resulta molt més familiar pels espectadors actual acostumats a la música cinematogràfica, del tot relacionada amb el que Shostakovich volia fer. (sembla que en aquella època havia estat treballant a la composició de bandes sonores) i per això hom ha parlat d'una opera que a la vegada és un thriller. En cap cas era un art senzill i popular com exigia el realisme socialista. Moralment era més complicat que l'obra de Lestov, doncs es subratlla molt més el caràcter de víctima de Katerina que el de botxí (per la qual cosa Shostakovich suprimeix el més execrable crim de la dóna, la mort del seu nebot de vuit anys) D'altra banda, entenc que l'obra és poc exemplar des d'un punt de vista polític. L'únic protagonista proletari és una figura execrable i l'única acció colectiva dels treballadors és l'intent de violació d'una companya. Res del que passa suggereix grans diferències entre la Russia dels tsars i la del tsar vermell i els moments on es mostren els aspectes més ombrívols de la Rússia del XIX, la comissària de policia, les deportacions, no havien canviat gaire en el temps de Stalin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.