An end to Suffering. The Buddha in the world.

 

    He escrit aquí mateix que la raó més valida i suficient pes escriure llibres és ajudar a transformar, a millorar, els que els llegeixen. En pocs casos això em sembla a hores d'ara tan clar com en el cas de Pankaj Mishra. Vaig descobrir aquest autor amb el seu The world after Gaza, un text que va molt més enllà de la descripció del conflicte a l'Orient mitjà. Aquestes bones sensacions s'han confirmat amb la lectura d'un altre dels seus llibres, An end to Suffering. The Buddha in the world. Mishra en aquest llibre ens ofereix, molt ben entreteixides, la narració de la biografia de Buda, una crònica del desenvolupament del budisme en el continent asiàtic, una descripció d'algunes parts del subcontinent hindú (regions a les que van poc occidentals i quan hi van aparentment no troben res a veure), una crònica de l'aparició del molt perillós nacionalisme hindú (que podem comptar entre les altres grans aportacions britàniques a la desgràcia de la humanitat) i finalment un relat autobiogràfic. Tenim doncs un text que es pot llegir com una novel·la, una crònica de viatges, un assaig polític i un tractat filosòfic. Tots quatre són excel·lents.

    Mishra no és proper culturalment al budisme. Les creences de la seva família eren les de la religiositat hindú tradicional i ell mateix va educar-se emmirallat per la filosofia occidental, essent Nietzsche més important que cap referència local. De fe, el seu punt de partida és la paradoxa remarcable que Buda era hindú, però a la India no hi ha budisme. El budisme ha tingut més repercussió en qualsevol altre país asiàtic, que no en el del seu origen. Si considerem que els discursos del Buda, com ens han arribat, tenien un caràcter clarament provocador contra les formes religioses precedents, vint i cinc segles després és clar que va perdre aquesta batalla, cosa de la que la màxima expressió és l'apropiació de la seva figura quan se'l considera una reencarnació del Deu Vishna. En aquest sentit és molt interessant la part del llibre on explica els viatges de l'autor pels llocs on va viure Buda, doncs els recordatoris són mínims. El contrast amb el desplegament fet entorn de la terra santa de les gran religions monoteistes és aclaparador. En tot cas potser la diferència més important és que si bé la seva historicitat és tan poc clara com la de Jesús, noi hi hagué en el budisme res semblant ni de lluny a Sant Pau. Les recopilacions més antigues dels seus discursos són dos segles posteriors i foren escrites en un llenguatge diferent del que ell parlava (però de fet Jesús tampoc parlava grec).

    La trajectòria de Mishra va des de un original desig d'assimilació de la cultura occidental, aliena i històricament imposada, a una revaloració d'una tradició a la vegada propera i hostil. Mihsra no es considera un budista en el sentit religiós del terme. Tampoc té edat ni esperit per seguir camins de simplificació, però descobreix en aquesta tradició un pensament del tot útil no només com a orientació individual sinó política. De fet, des de la seva posició hom pot dir que el budisme és en gran part una producte de la cultura occidental.Quasi tot el que sabem de cert és fruit del treballs d'erudits occidentals. Pel simpatitzant de les nocions budistes resulta encoratjador el reconeixement de gent com Einstein, que veia en el budisme l'únic camí de reconciliació entre religió i ciència o Claude Levi-Strauss, el qual afirmava que allò valuós de la cultura occidental coincidia plenament amb el legat de Buda. Nietzsche mateix, una influencia de primer ordre en Mishra, reconegué la seva posició com semblant a la de Buda en India. Tot i que Mishra no comparteix el punt de vista Nietzschià que identifica el budisme com una forma de nihilisme, en tots cas, ambdós compartien un projecte de reafirmar la dignitat humana sense utilitzar cap esquema metafísic, teològic o racional mitjançant una empresa d'autosuperació.

    Des d'un punt de vista estrictament filosòfic Mishra explica molt bé allò que jo considero com l'element fonamental de l'ensenyament de Buddha: la manca de la unitat i integritat del jo; la seva reducció a una mera etiqueta per agrupar una sèrie de relacions entre les seves parts físiques i mentals constantment mutables. Una filosofia que l'autor qualifica d'empirista en un sentit molt ample; no podem anar mes enllà de les aparences i pensar des des de termes substancials. Abans que Aristòtil acabes d'estructurar la metafísica occidental, Buda ja havia iniciat el camí de la seva deconstrucció i possiblement el seu refús de la teoria ajuda deslliurar-se del fonamentalisme, tan difícil d'evitar per les religions monoteistes.

    Aquesta consideració del jo obre la possibilitat d'un alleujament del dolor humà que es podria dur a terme sense una reestructuració a gran escala de l'estat i la societat. Una de les notes més interessants és que el seu refús de la cultura vèdica és el d'una cultura basada en el sacrifici, i en aquest sentit la nostra situació no és gaire diferent, tot i que el nostre segle prefereixi justificar el sacrifici, sempre aliè, des d'un punt de vista ideològic . Mishra argumenta el sentit polític final de la renuncia a considerar un jo substancial permanent com una barrera contra l''egoisme. Possiblement Buda identificà en l'individualisme amoral que estava emergint en la Índia del seu temps com la llavor última de l'avarícia organitzada, la guerra i el genocidi, fenòmens dels quals ell va poder ser testimoni en el seu temps. "sense la creença en un jo amb una identitat, una persona ja no estarà obsessionada amb retrets sobre el seu passat i plans pel seu futur. Deixant de viure en els llimbs del que hauria de ser però encara no és, estarà del tot viva en el present". Allò però més essencial és que la il·luminació del Buda ens pot fer clar allò que la recerca de l'interès propi normalment ens oculta: la necessària interdependència de tot l'existent.

    Aquest llibre es pot llegir com una introducció al budisme, com una aportació a la tasca pendent de crear un pensament universal, una religió planetaria i la descripció d'una peculiar trajectòria vital que acaba trobant la més radical contemporaneïtat en el que temporalment semblava més lluny.