The World after Gaza

 

    Titular un llibre The world after Gaza és un encert excepcional, doncs expressa el convenciment, molt compartit, de què el genocidi de Gaza és un moment cabdal a la història de la humanitat i suposa passar a un altre estadi, possiblement pitjor. El llibre es tan encertat com el títol. El seu autor és Pankaj Mishra. Potser aquest nom no us diu gaire, però va ser designat fa deu anys entre els cinquanta millors pensadors del mon, des del 2008 és membre de la Reial Societat de Literatura anglesa i ha estat distingit per la universitat de Yale. Ha estat reconegut com a novel·lista però en aquest llibre mostra una capacitat indubtable pel treball d'erudició. Personalment el llibre m'ha resultat una lectura balsàmica doncs exposa un punt de vista molt diferent, és a dir no provincià, dels esgrimits a la premsa del país, per totes dues bandes però especialment dels que justifiquen el genocidi per la defensa dels valors occidentals i a més adopten la molt contemporània actitud de presentar-se com a víctimes en aquest cas d'un anticolonialisme considerat un moviment essencialment antinatural. Afirmacions cíniques que es fan mentre a gran part del mon s'imposa una censura sobre les expressions a favor dels palestins. Ahir per exemple vaig saber que la revista Monograma no va voler publicar la recensió d'aquest llibre de Josep Masanes, aqui.

    El llibre és essencialment un estudi sobre la Shoa o no tant, sobre la Shoa en ella mateixa fenomen perfectament estudiat, sinó a la imatge de la Shoa i com com aquesta ha estat utilitzada a partir d'un cert moment, que certament no és el de la fundació, per legitimar l'estat d'Israel i després, i aquest és possiblement el nucli del llibre, per fer una justificació del colonialisme occidental en general. Perquè com explica la tercera part del llibre el genocidi de Gaza és l'últim, i indubtablement, el més cruel , testimoni del supremacisme blanc que defineix com a subhumans la gent de pell més fosca (la major part de la humanitat, dit sigui de passada). Evidentment això implica contradir i qüestionar la identificació del nazisme com a mal absolut que a Europa ara sembla indiscutible, però que no té cap sentit des de la perspectiva d'un individu provinent d'un país sotmès al colonialisme. Allò que Hitler defensava al "Mein kampf" no era res essencialment diferent del que els britànics van estar fent durant més d'un segle a a quasi tots els racons del seu imperi. Pot variar la capacitat organitzativa i la utilització de la tècnica moderna, però és idèntica la consciència de què les races superiors tenen dret a disposar de les inferiors. Allò diferent en Hitler no és tant el que feia, sinó que ho fes a gent que eren blancs. Potser és qui va anar més lluny però no en una direcció diferent. D''altra banda no hi ha gairebé diferència en l'ús retòric del tòpic de salvar Occident propi del dictador alemany i el que ara llegim o sentim per tot arreu.

    Personalment sóc un gran admirador de Primo Levi i entre les lectures que més m´'han marcat hi és Levinas, una reflexió que té a l'holocaust el seu punt de partida. S'enganya molt però qui pugui pensar que Levi. Levinas o qualsevol altre intel·lectual han tingut un paper determinant en aquesta identificació del nazisme amb el mal. Molt més decisiva resulta la sèrie Holocaust i la Lista de Schindler, les quals no es feren fins que Israel no va començar a assumir la tasca de fer de guardià dels interessos americans a l'Orient mitjà. Fou també als vuitanta quan es feu i es filmà Shoa de Lantzman. El record de la Shoa no surt de manera espontània sinó que és una creació política i hi ha un contrast entre l'interès d'aquell moment i la poca atenció que el genocidi del poble jueu havia despertat fins llavors (em vé al cap la pel·lícula perduda de Jerry Lewis, feta als setanta, que tenia lloc en un camp d'extermini, de la qual mai no sabrem res), De fet l'estat d'Israel en el seu origen no era una excepció. Els supervivents no eren gaire estimats pels seus dirigents que els veien com un contraexemple del que volien que fos el poble del nou estat jueu. També era decisiu segurament el fet de què calia deixar un temps per què no fos massa clar que l'antisemisme alemany, en el conjunt europeu, no era l'excepció sinó la regla. Evidentment tampoc té massa mèrit abandonar l'antisemitisme quan ja no hi ha jueus. Potser per això com deia Judt el refus de l'antisemitisme va passar a ser el criteri d'acceptabilitat com a membre de la comunitat democràtica europea, doncs en el fons tampoc obligava res. Segurament l'actual Hungria és l'exemple més clar d'aquest fet. L'exploració d'aquestes qüestions és un dels nuclis del llibre una de les virtuts del qual consisteix en no parlar del judaisme o el antisemitisme com a realitats eternes, sinó com totes les coses de la vida, mutables. El transit de l'autor, inicialment simpatitzant des de la Índia (on estava familiaritzat amb la comunitat jueva del país) del que significava l'estat d'Israel (és nascut el 1969) es representatiu del que molta gent pot haver viscut.

        Atenent la nostra història la paradoxa que estem vivint és que el triomf, possiblement aviat definitiu de Netanyahu, suposa una interpretació de la Shoa que indirectament donaria la raó a Hitler: l'única cosa que compta és sobreviure. La veritat és al darwinisme social i Gaza és pot llegir com l'últim episodi de la correcció malthusiana que és al cor del nazisme. De fet, aquest punt de vista ja seria, penso que inconscientment, el del film del Spielberg. Tots els espectadors ens sentim alleujats quan Neeson treu del tren a Kingsley, fins al punt que oblidem que tota la resta dels que són al tren sí que acabaran a Auschwitz. Millor que Spielberg potser explica el nostre mon, Jorge Luis Borges, en el seu conte Deutsches requiem, on un alemany interpreta la guerra com un triomf d'Alemanya, de la visió del mon desplegada pels alemanys, un mon governat per la violència (en aquest cas de la bomba atòmica). Concloc deixant parlar a l'autor que em sembla fa en el paràgraf següent un resum perfecte de quina és la nostra situació.

    It is Gaza that has quickened their understanding of a decrepit world which no longer has any belief in itself, and which, concerned merely with self-preservation, tramples freely on the rights and principles it once held sacred, repudiates all sense of dignity and honour, and rewards violence, lies, cruelty and servility

A    t the same time that Gaza induces vertigo, a feeling of chaos and emptiness, it becomes for countless powerless people the essential condition of political and ethical consciousness in the twenty-first century.. just as the first world war was for a generation in the west