Il·lustració fosca i igualtat humana

 

    Llegeixo The Dark Enligthment de Nick Land directament a la pàgina web de l'autor. No cal dir que el títol juga amb la paradoxa de l'enunciat que suposo només es por desfer considerant un fracàs de la il·lustració en la seva missió històrica de destruir els prejudici doncs acabà resultant en la creació de nous que l'autor considera molts pitjors. O, dit altrament, el conglomerat de l'antic regim, monarquia i església, ha estat substituït per un altre conglomerat no menys absolutista on el poder és ostentat per les estructures de partit i l'església ha estat substituïda per les universitats i els mitjans de comunicació. L'esment a la il·lustració és evidentment discutible perquè allò que el professor Land té franca i clarament com objecte dels seus atacs és la idea mateixa de democràcia i alguns il·lustrats són certament el fonaments de la democràcies actuals, però no pas tots. Land és un dels ideòlegs més anomenats a hores d'ara de la nova extrema dreta americana i el seu text em resultà sorprenent per la virulència del seu atac contra la noció de democràcia. No crec que fa trenta anys ningú s'hagués atrevit a publicar un text així fora de cercles nostàlgicament marginals.

    Les seves crítiques a la democràcia tenen diverses fons. La més utilitzada, i la que en termes fàctics resulta més difícil de refutar si mirem una mica els mitjans, és que les democràcies degeneren inexorablement en cleptocràcies (Democracy might begin as a defensible procedural mechanism for limiting government power, but it quickly and inexorably develops into something quite different: a culture of systematic thievery. ) i per l'efecte del que Schmidt identifica com la polaritat amic-enemic, pel polític conseqüent el millor acaba sent destruir allò que no pot robar. El primer recolzament però seria d'inspiració platònico-nietzschiana denunciant que a les cultures democràtiques els ideals no són sinó màscares dels apetits.

    Per l'autor la noció de democràcia és oposada tant a la de civilització com a la de llibertat. L'alternativa a la organització des de principis democràtics ha de venir del mon empresarial. El President ha d'esdevenir un CEO, aquesta és l'única manera en què podem assegurar un progrés incompatible amb la noció de democràcia, la qual ha de ser abordada, des del seu punt de vista com una objecte propi de la parasitologia general. Aquesta concepció no es presenta tant un trencament com en un retorn als orígens. Els pares fundadors mai no parlaren de democràcia als seus textos i Strand es pensa com un continuador de la crítica de Hume als whigs i al seu esperit entusiasta. La seva lectura dóna com a sorprenents vencedors de la història gents com els levelers, els quals malgrat haver estat aixafats en el seu moment han acabat reencarnant-se en allò que ara seria l'esquerra woke

    Confirmant les sospites de Todd la qüestió clau per a Land és la identificació del punt de vista democràtic amb el que ell anomena universalisme. Per això esdevé cabdal la noció del racisme. Mentre que per ell l'existència de races diferenciades és una hipòtesi honesta, afirma que en el pensament democràtic, progressista juga el mateix paper que la noció de pecat original tenia en els antic puritans. La igualtat humana per sobre de les diferències de raça i classe, d'aquestes no en parla gaire, no són sostingudes per cap hipotètica base racional o a científica sinó que són afirmades com un dogma religiós. Com ell diu en un cert moment:

The criteria of judgment owe everything to neo-puritan spiritual hygiene, and nothing whatsoever to testable reality. Scientific utterance is screened for conformity to a progressive social agenda, whose authority seems to be unaffected by its complete indifference to scientific integrity.

    Land considera a més que en aquest punt l'esquerra és especialment contradictòria perquè nega l'existència de les races però totes les seves polítiques destinades a protegir algunes races les pressuposen. Jo diria que en aquest punt l'esquerra és poc lúcida perquè certament les races existeixen. Però existeixen només perquè els racistes volen que existeixin.

    La quarta part insisteix en el fet que el col·lapse de la societat americana està produint-se pel terror racial que per ell és aparentment la qüestió més important i la responsable de la desintegració urbana americana. Aquesta és una afirmació indiscutible. Les coses han passat així, però des de fora ens podem plantejar si havien de passar així. En general, em sembla que Land tendeix a confondre, diria que deliberadament, els judicis de valor i els judicis de fet. Em sembla però que les seves intencions esdevenen del tot evidents quan diu que el fons de l'atac al racisme és un atac a les regles de lliure mercat. Curiosament mai no sembla plantejar-se la pregunta de si realment ha existit mai alguna cosa com el lliure mercat. (el qual  no deixa de ser un altre producte de la imaginació il·lustrada)

    En els últims capítols hi ha un gran apologia del secessionisme com única i legitima via de sortida. Aaixò du a una reivindicació del patrimoni confederal. L'autor pensa que la derrota de la confederació suposa la traïció a l'esperit dels pares fundadors i és l'essència del "white fligth" que ha segellat la decadència de les ciutats americanes. Com ell mateix ens diu: There’s no need to reach agreement, when it’s possible to split.

    Certament hi ha hagut molt d'això a les històries dels pobles anglosaxons però havent fracassat, em sembla que això ara ja es pot dir, la carrera espacial, tampoc tenim masses més llocs on anar, si no reintroduïm la, també prou anglosaxona, pràctica del genocidi. No és certament la que l'autor defensa sinó que, també de manera inquietant, pensa que la solució a la trivialitats dels problemes racials vindrà marcada per l'avançament de la biònica.

    Com he dit abans el punt clau i el que atesa la meva formació em pot resultar més inquietant és la virulència de l'autor contra la idea de la igualtat humana que s'expressa en paràgrafs com aquest:

To call the belief in substantial human equality a superstition is to insult superstition.  .... People are not equal, they do not develop equally, their goals and achievements are not equal, and nothing can make them equal. Substantial equality has no relation to reality, except as its systematic negation. Violence on a genocidal scale is required to even approximate to a practical egalitarian program, and if anything less ambitious is attempted, people around it (some more competently than others).

    Quina posició cal prendre enfront d'aquesta mena d'afirmacions? Pel que jo sé, hi ha gran dos fonaments de la tesi de la igualtat humana. El primer es troba al Leviatan de Hobbes i es basa a la homogeneïtat de la matèria, és doncs una aplicació de l'esperit galileà. No diria que hi hagués descobriments posteriors que impugnin aquest camí, però la filosofia de Hobbes no acostuma a despertar adhesions emocionals. La segona és el principi cristià de compartir, tots els humans, la mateixa filiació divina. En alguns casos ha això estat més filosòficament revestit però sense variar gaire l'essència. Evidentment, és una fonamentació emocionalment més rica, però al capdavall una qüestió de fe. La il·lusió del progressisme seria fer de tots dos una sola. No és així, Em sembla indubtable que la major victorià dels defensors de la igualtat humana ha estat l'abolició progressiva, i encara no del tot complerta, de l'esclavatge, iniciada al Regne Unit a començaments dels segle XIX. Els impulsors de l'abolició no foren certament filòsofs, molts filòsofs del XVIII de fet veien bé l'esclavatge o si més no acceptaven la inferioritat de la gent de pell fosca com Hume o Kant, sinó grups cristians inconformistes com els quàquers.

    Quina conclusió cal treure de tot plegat? Jo diria que no hem de tenir por en defensar també qüestions de fe. I aquí aplico el que he cregut aprendre llegint Plató: la noblesa i la baixesa, certament existeixen, però no són objecte de demostració lògica. una afirmació racista és sempre expressió de la mesquinesa de l'esperit del que la profereix amb independència de la relació més o menys plausible amb qualsevot "fet". Segurament aquí també ens cal recordar el deia el vell Hume tenir present que els errors en matèria de filosofia són ridículs, mentre que els errors en matèria de religió són perillosos.