Adéu a Diane Keaton

         

    Dissabte al vespre m'arriba la notícia de la mort de Diane Keaton. Sento una immensa tristesa. M'agradava molt aquesta dona. Suposo que la primera vegada que la vaig veure fou a The Godfather. No vaig parar llavors gran esment. Keaton no podia destacar gaire en un film molt masculí i amb un paper que, com deia el mateix Coppola, tampoc era gran cosa. En canvi, si que es feia un espai i mostrava el seu talent a la segona part. Molt més duradora va ser la impressió quan vaig veure Annie Hall a la seva estrena al cine Diagonal (encara no havia vist els anteriors films amb Allen). Era la primera vegada que veia coses poc emprades en el cine convencional, com la discontinuïtat en el fil narratiu o el trencament de la quarta paret (tot el que Allen manllevà de la nouvelle Vague) però també hi era ella, constituint-se en el centre de la pel·lícula. Anys després sabríem que dins de la barreja construïda per Allen hi havia en un cert sentit un film documental, tant sobre l'actriu, com sobre el trencament de llur relació. Keaton era diferent a qualsevol altra actriu de les que havia vist fins llavors, conjugant d'una manera inaudita, atractiu i normalitat. La seva frescor i bellesa lluïa per sobre de qualsevol convencionalisme, cosa a la que no era aliena el seu vestuari. Keaton va guanyar l'oscar a la millor actriu protagonista i es va assegurar el seu lloc a la història del cinema. Un altre film d'aquell període, menys recordat, fou però igualment important per consolidar la meva devoció: Looking for Mr. Goodbar, on Keaton era una abnegada mestra d'infantil en un col·legi catòlic pels matins i passava els seus vespres buscant homes pels bars. Fou un dels últims treballs del veterà Richard Brooks. Penso que en aquell moment Keaton estava molt a prop de ser el paradigma del que en aquell moment era una dóna atractiva. Aquell era certament, com explicava Juan Manuel de Prada ahir a ABC un ideal pels progres. Cadascú però ha estat el que ha estat i no ens avergonyirem perquè podríem haver estat coses pitjors. No em sorprèn veure que la meva devoció per l'actriu americana és plenament compartida per De Prada, i em sembla que descriu bé el seu atractiu, quan diu que allò més atractiu era com la seva personalitat es posava sempre per sobre de la seva bellesa. No comparteixo, però, la seva afirmació de que fou la separació amb Keaton el començament de la decadència cinematogràfica de Allen, Els meus Allens preferits són precisament els de la dècada dels vuitanta (és a dir quan tenia una relació "normal" amb Mia Farrow) Keaton ha estat treballant pràcticament fins el final però he seguit molt menys la resta de la seva carrera, en gran part, perquè amb els anys s'ha afeblit molt el meu interès pel cine del seu país.