La meva tesi en el fons demostrava el mateix que deia Prietsley o Pessoa o Hume. Com la matemàtica o tot exercici de racionalitat coneguda, la filosofia depèn sempre d’una axiomàtica d’evidències per se nota. Pels qui no comparteixen aquestes evidències el discurs esdevé injustificable. En el meu cas concret ningú no acceptava el dubte cartesià perquè ningú fou capaç de dubtar de tot. Possiblement ni el mateix Descartes fora una excepció
Certament jo sóc una part del món, tot i que Husserl tingui raó pel que fa el caràcter extramundà del meu ego pur. Des d'aquest punt de vista l'ego pur és essencialment el mateix que les idees platòniques una unitat de mesura, aliena al temps, però a diferència d'aquestes sense cap relació possible amb cap mena de substancialitat
.jpg)
Descartes o Plató pensen des de la situació d’un saber que ha fet fallida. També a Husserl li passa el mateix. En els dos primers això va lligat a una manca absoluta de concepcions sobre com es podria transmetre de manera adient. En el nostre cas hem de pensar forçosament la mateixa qüestió. Suposo que el punt de partida és que no tenim tampoc sistema de transmissió;, doncs hem plantejat universalment un problema, la universitat obligatòria, que ningú no ha sabut resoldre que hem esdevingut del tot incapaços de diferenciar entre saber i ideologia i que reduint el coneixement a l’interès, la unitat del saber esdevé una impossibilitat absoluta.
Gairebé cent anys després l’objecció de Husserl a la cientificitat de la psicologia, la seva tendència substancialitzar les vivències, segueix igual de vigent, però malauradament això no ha servit per que la seva rellevància social no hagi augmentat des de llavors d’una manera desmesurada. En general, però el problema va més enllà de la psicologia i es veu clar als instituts i facultats contemporànies on es presenta com una saber òntic allò que és una mera metodologia.
Amb més temps puc mirar més allò que tinc per casa. Per això he passat uns dies llegint un llibre de Chejov que devia adquirir a començaments dels noranta i llegir-lo llavors, o no. Fonamentalment Chejov s’ha mantingut en la nostra memòria gràcies al teatre, les tres germanes o l’oncle Vanya reapareixen amb freqüència als teatres de Barcelona i als d’altres ciutats grans. Fora del teatre la seva gran aportació foren els contes curts, doncs a diferència de Toltstoi i Dostioievski mai no escrigué cap novel·la. Potser a perquè a diferencia del seus grans predecessors Chejov no tenía cap interès a demostrar res d’especial.
El volum que he llegit contenia dos relats de dimensió mitjana, Mi vida y el pabellon numero seis, i una sèrie de narracions breus entre les quals la molt coneguda, la dama del perrito, i el demolidor, un ángel, narració que entusiasmà Tolstoi, tot i que possiblement no la va entendre. Més d’un segles després i sense entrar en disquisicions literàries de les que no sóc capaç, és clar que la seva escriptura ha perdurat. Les raons en poden ser moltes però la que se m’apareix com molt clara és la seva facilitat per mostrar el tedi com una de les dimensions fonamental de l’existència humana. Els seus protagonistes són de fet gent d’una civilització desapareguda, i en molts casos tenen una consciència difusa d’aquest fet tot i que generalment adoptin una actitud no gaire diferent de qui veu ploure, en tot cas molt lluyana, però el seu avorriment, el seu cansament no ens és gens estrany tot i que nosaltres siguem una cvilització centrada a la diversió, cosa que evidentement garanteix l’aborriment universal.
Invierno Sueco. El último viaje de Rene Descartes, és una novelització de la biografia de Descartes, no pas del seus darrers mesos com indica el títol., sinó de la totalitat de la seva vida, L’autor ha fet un esforç de documentació molt important i integra en el seu treball totes les dades biogràfiques que coneixem sobre Descartes, dóna la impressió de què s’ha llegit gairebé tot el que s’ha publicat en aquest àmbit. Evidentment hi ha moltes coses que no sabem de la vida de Descartes i aquí l’autor deixa lliure curs a la seva imaginació, desenvolupant algunes de les llegendes més difoses com la seva relació amb els Rosacruz. També afegeix molta tensió sexual, segurament improbable, a les seves relacions amb princeses i reines. El més valuós del llibre és el seu treball descriptiu dels ambients on visqué Descartes especialment els de l’exili holandès i l’oportuníssim esforç de contextualització històrica. Em trontollen però molt els diàlegs que ni de lluny em sembla que pugui reflectir la manera en que parlaven els europeus del segle XVII i el fet que la distinció entre ciència i filosofia utilitzada per l’autor em sembla molt anacrònica i diferent del pensament real de Descartes, menys afectat, per desconeixedor de les nostres divisions acadèmiques.
The human Being is a part of the Cosmo; hence the cosmos cannot be orderly if human being is disordered. And the well ordering of Human Being is a matter of tecné, namely the political tecné. On this specific point the Eleatic Stranger agrees with Protagoras. One could also argue that the Stateman and in particular the myth of the reversed Cosmos, makes a somewhat different point: human being, more specifically the human soul, is a cosmic interloper, or is not at home in the cosmos. This problem may also be stated as that of the bifurcation or internal disorderliness of nature. In this case, either there is no cosmos (“order”) by nature, or the natural order itself produces the disorderliness of the human soul. With either of these alternatives, the human need to enforce orderliness upon itself includes, or is necessarily extended to, the need to impose its own order upon nature
Stanley Rosen The Symposium (introducció)
Però qualsevol redreçament possible implica alguna mena de repressió que pels fills de Rousseau és acceptable, llavors pensar l’univers com Caos és alhora una font de consolació i l’única aposta possible
La meva vida ara no és gens trepidant però a diferència del que passava quan era a l’institut, el tracte amb ma mare no em dóna l’oportunitat de dubtar sobre el sentit. Hi ha a més moments de joia del tot certs. Aquesta cap de setmana he tingut tres: la relectura, potser vint i cinc anys després de la introducció que Stanley Rosen feu al seu estudi sobre el convit de Plató on no només es dóna la clau per llegir Plató com cal, sinó que ens dóna el camí per la realització més plausible d’una vocació filosòfica. El segon fou poder anar després al Palau de la Música i veure Paquito i Chucho. Fou un concert generós pel temps, per l’esforç i per la seva capacitat de encomanar-nos l’amor que tots dos tenen per la música; vells coneguts des de fa quaranta anys, després separats i ara un altre cop reunits en un sextet, fan sentir com si el temps no estès passant. L’amplitud de registres de tots dos segueix sent del tot impressionat. Dissabte tarda comença a fer fresca i enfosqueix d’hora. No ve de gust sortir i per què no tota la tarda sigui Emma Garcia, busco una pel·lícula per ma mare i trobo el Dorado de Howard Hawks. La primera vegada que la vaig veure fou també una tardor, però el 1979. Esdevingué un dels meus films preferits ( i em captivà l'escena de més amunt) i no veig motius per canviar d’opinió. El tràveling final de tots dos passejant amb les crosses és un potser el millor homenatge a l’amistat i la vitalitat que s’ha filmat mai.
És clar que a més de les dificultats de l’assaig hi ha el problema d’una llengua minoritària, minoritzada i poc estimada pels que la parlen. Però de fet, la demografia i a la situació del continent tampoc fa la seva situació tan estranya. A mig, llarg termini cap de les llengües europees en pot tenir gaire futur, malgrat que el seu passat sigui tan impressionant com el de l’alemany, el francès o l’italià. L’anglès és una altra cosa però en molts aspectes é s la llengua de l’enemic. El castellà de les altres llengues continentals no seria gaire diferent si es parlés només a Espanya, però no és el cas i això li dóna, potser, una mica de futur
Mirant el butlletí del Núvol llegeixo una entrevista amb els editors d’una editorial, de la qual no puc recordar el nom. Parlen de la dificultat de publicar assaig en català atès que ha desaparegut el que ells consideraven el seu lector: els llicenciats universitaris, que volien mantenir-se a l’actualitat intel·lectual. Això eren els d’abans perquè dels d’ara no direm que han perdut, perquè mai van tenir el costum de llegir. Em va venir el cap quan fa set anys presentaren a la llibreria Calders el primer exemple d’una col·lecció d'assaig filosòfic en català i l’editor deia que caldrà veure sí el país donava per a fer una col·lecció així. No ha sortit cap altre número. L’explicació més difosa a mitjans que em són propers, per exemple sindicalment, és de la conspiració del capital reaccionari per acabar amb la il·lustració. Jo només me la crec a mitges. De fet el trencament de la cadena de transmissió cultural precedeix ni que sigui per poc temps l’ofensiva neoliberal. Era del tot clara per exemple a la meva facultat al 82 on, més enllà de la gent que passava per allà, predominava ja molt clarament el número dels que veníem a posar-nos en el lloc i a buscar els mitjans de què la nostra genialitat, singularitat, excepcionalitat fos reconeguda que no pas a aprendre cap cosa. La idea de què gent que sabia més ens ho havien de transmetre només ho tenía el RVT, pel que recordo. No era molt frustant però perquè els professors aquesta idea en general tampoc no la tenien.Tran
.jpg)
Els antics grecs valoraren la filosofia i per això van doler deixar clar i establert qui havia estat el primer filòsof de la història, l’amic de Milet Tales. Menys atenció va merèixer la qüestió de qui ha estat el primer professor de filosofia de la història. Avui en dia ens ho plantegem menys perquè cap dels meus alumnes pensava que un filòsof pugui ser diferent d’un professor de filosofia. Tampoc, per exemple, la gent de la universitat, alumnes i professors. Tanmateix si ha diferència la pregunta es podia fer com ens recorda Stanley Rosen aparentment un professor de filosofia, a l’inici del seu estudi sobre el convit:
Apparently Plato’s own disciples could not agree about his teaching: hence, it was necessary to invent professional philosophy. The professor as it were, enters the stage as the philosopher is exiting, or at least disappearing behind his masks
.jpg)
Quan preparava fa vint anys el curs a la Ramon Llull vaig treballar i tenir com una de les meves referències fonamentals un llibre de Barbara Cassin, l’effet sophistique. Molts anys després ella ha seguit publicant molt fonamentalment sobre la sofistica, la psicoànalisi i la retòrica en general. Ara és membre de l’acadèmia francesa i he tingut aquests mesos l’oportunitat de llegir el seu darrer llibre Quand dire c’est vraiment faire. Homère, Gorgias et le peuple arc-en-ciel.
El llibre està organitzat a partir de l’acció de tres protagonistes els dos esmentats directament al títol i Desmond Tutu al que es fa referència indirecta. Aquests tres moments defineixen una evolució a la història del discurs. A Homer trobaríem l’obertura de la dimensió ilocutòria quan Ulisses ,insegur d’abraçar els genolls de Nausica, diu que ho fa per assolir el mateix efecte. Gorgies, el més brillant dels sofistes representa no només la consciència de la dimensió perlucotòria del llenguatge, sinó la presa de consciència de la seva capacitat ilocutòria en el seu esplèndid Elogi d’Helena; l’afirmació de què contra la tradició ontològica iniciada als presocràtics és el discurs el veritable Arkhé. Finalment la utilització d’aquesta capacitat ilocutòria es fa palesa en l’acció de la Comissió per la Veritat i la Reconciliació d’Àfrica del Sud que explícitament afirma la capacitat de construir una nova realitat a partir dels seus enunciats. El rerefons d’aquesta exploració és el pensament de John L. Austin, l’home que va articular les categories que Madame Cassin va aplicar a la sofistica.
El lligam entre la primera part i la segona part serveix per explicar i reforçar la intuïció nietzschiana de què el veritable antagonista de Plató, des del punt de vista del mateix Plató és Homer i que tota la sofistica és una nissaga homèrica doncs l’essència de la sofistica és l’afirmació de la superioritat de la poesia.
El punt de vista de Cassin és que la tradició occidental, és a dir platònica, massa centrada en la primera dimensió del llenguatge ha sobredimensionat la noció de veritat amb poquíssimes excepcions com podria ser evidentment la de Friedrich Nietzsche. La postmodernitat pot ser entesa com una revenja de Protàgores i Gòrgies envers Plató. El problema és que les objeccions morals plantejades per Plató, la seva denúncia dels perills del relativisme no només segueixen ressonant sinó que resulten tan inquietants com fa vint i cinc segles en el moment de Donald Trump i les fake news. Cassin no vol acceptar el nexe entre Lyotard i Trump, anàleg si voleu al de Gorgies i Cal·lícles. Potser tot és ficció, però no totes les ficcions són iguals. Allò que hi ha entremig és doncs el judici cultural i l’artístic com a referència vàlida per establir l’única cosa que pot servir per establir diferències no pas allò veritable sinó allò que Protagòres anomenava «el millor».(cosa que significaria una autonomia d’allò polític que es plantejaria amb claredat a la reflexió d’Arendt) Jo potser no ho discutiria gaire doncs en el fons aquesta conclusió és ben coherent amb allò que Plató acaba mostrant als seus interlocutors en el Gòrgies, no existeixen demostracions lògiques del que és noble i és baix i no deixa de reforçar una reivindicació de l’escepticisme que sembla molt ben fundada si cal refiar-se del bon gust general. És cert que el gust s’educa però l’experiència històrica acumulada ens indica que el plantejament col·lectiu d’aquesta educació no és gens fàcil.
Més problemàtica en resulta la utilització que fa Cassin de la noció de felicitat. Allò que la veritat és a la dimensió locutòria, ho és la noció de felicitat a la performativa. No sé si ha un gran progrés en prescindir d’una noció com la de veritat per substituir-la per una, en el fons més abstracta, més indefinida i més allunyada de l’experiència humana ordinària.
El cap de setmana veig amb una atenció discreta la manifestació madrilenya en defensa de la sanitat pública. També ho expliquen en articles com aquest. Em sembla que és una benedicció per l’esquerra la manera de fer personalista d’Ayuso, que permet passar com un problema madrileny el que de fet, amb més o menys rapidesa i intensitat, està passant en totes les comunitats, potser que no amb tan poca vergonya. De fet, Ayuso i els seus defensors no menteixen quan diuen que els números sanitaris de Madrid no són tan dolents. Les llistes d’espera són millors, per exemple, que en Catalunya, però als mitjans de comunicació nostrats l’interès per l’estat de la sanitat és relatiu des de fa molts anys, tots els que s’ha venut acríticament «l'èxit del model català». En canvi, és obvi que no és veritat el que afirma la presidenta quan diu que els madrilenys estan orgullosos del seu sistema públic de sanitat. Els madrilenys estan contents de pagar pocs impostos i la seva opció en sanitat i ensenyament és allò privat. Per això la importància electoral del que va passar ahir serà segurament mínima
Orgull és la darrera producció de laperla 29 que aquests dies es pot veure a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Està basada a un relat breu de Dostoievski versionat en un monòleg representat per Andreu Benito. El protagonista es un home ja gran ex-militar i prestamista de professió que ens explica la relació amb la seva dóna molt més jove, que jeu morta al seu costat, sabrem després que s’ha suïcidat. Havia conegut a la noia exercint el seu ofici s’aprofità de la seva desesperada situació per assolit un matrimoni desigual. Tota la seva relació girarà entre la seva resolució en mantenir la desigualtat, sense la qual no es fonamentaria la màscara amb la que s’identifica i sentiments més naturals i nobles que acaben sent finalment els perdedors. Plató definí l’ànima humana com un camp de batalla i aquesta tensió mai no s’ha descrit millor que a les obres de Dostoievski, en personatges com aquest protagonista amb una doble desgràcia: ser definitivament mesquí i saber també que ho és i que hi ha possibilitats millors al seu abast però que l’excedeixen. Benito fa un treball perfecte en el seu ritme, dicció i entonació, del tot a l’alçada de l’excel·lència literària del text.
Veig al Teatre Romea la versió d’Helena Tornero del Paradís Perdut de Milton. Al teatre som quatre gats i és una pena perquè l’espectacle és prou bo, tant en la dimensió purament escenogràfica com a la dimensió més filosòfica. (de totes maneres als catalans, els puritans ens queden molt lluny i predomina el punt de vista de que això de la Biblia és una cosa molt refutada pels videojocs contemporanis). El Paradís perdut és una de les grans obres de la literatura inspirada per la religió puritana, l’altre és Moby Dick. De totes les branques del cristianisme són els puritans els que més intensament han sentit la tensió entre proclamar, inventar, un Déu omniscient i omnipotent i pensar-ho com supremament bo. En el fons semblà com si aquest darrer atribut fora merament retòric i el Déu de l’antic testament no fos només Déu sinó també el seu antagonista. D’això sembla ser ben conscient el Satanàs del poema, conscient del fet de ser una creació seva. En aquest sentit el poema mostra molt clarament el principi de la filosofia política de la necessitat de crear enemics. He llegit que el Satanàs de Milton és un dels grans personatges de la història de la literatura, en un cert sentit el més heroic doncs no pot haver cap empresa més desesperada que rebel·lar-se contra un Ser amb tots els poders i tot el coneixement. L’actriu que el representa, Cristina Plazas, expressa meravellosament aquesta barreja de ràbia i melangia. El seu oponent és Pere Arquillé interpret d’un Déu que podria ser també una figura de Milton, però que quan acta com ser diví mostra el cinisme com a nota predominant.
A més de Déu i el diable apareixen quatre personatges més: dues noies que representen la culpa i la mort, engendrades en el moment de la rebel·lió de Satanàs i, és clar,. Adam i Eva que apareixen en l’obra es una escena que és un clar homenatge a 2001, la qual agradi més o menys és la referència per excel·lència del darrer segle per mostrar l’aparició de l’home. La crítica ha estat desigual però em sembla que moltes obliden que allò que es presenta no és l’obra de Milton, sinó la lectura que una autora contemporània fa de l’obra de Milton. Per això no puc compartir la qualificació de discursos no miltonians sobre el teatre, prohibit a Anglaterra precisament quan manaren els puritans al temps de Cronwell, i el discurs feminista quer fa Eva en el moment de la caiguda, perquè aquest relat si que històricament ha tingut alguna cosa a veure amb la justificació de tot el que han patit les dones.
.jpg)
Nosotros o el caos. Así es la derecha que viene és un assaig d’Esteban Hernández, un dels comentaristes polítics més ben enfocats dels que escriuen en aquest país. Com a d’altres dels seus llibre, Hernández explora el canvi dels actors polítics en la situació creada per la globalització i la cinquantena d’anys viscuda en un règim de gairebé pensament únic, neoliberal. El llibre es divideix en quatre capítols dedicats a l’acceleració, l’empresa, la política i el plan perfecte. La lectura és interessant tot i que la situació actual de l’estat espanyol no està em sembla ja del tot reflectida a un llibre que fou escrit el 2015, és a dir després dels fets d’octubre de 2017 i la pujada electoral de Vox.
Hernández ha publicat altres llibres i és col·laborador habitual de El Confidencial, les línies generals del seu pensament m’eren ben conegudes però allò que en aquesta lectura m’ha cridat més l’atenció són els evidents paral·lelisme entre l’evolució de la cultura empresarial dels darrers decennis, en molts sentits una degradació i la palesa degradació del mon educatiu. Això és interessant perquè són dos mons amb molt poca comunicació. Els professors saben poc del món exterior i de les aules el públic en general no té interès a saber res més que sí el seu nen titularà. L’element comú és el menyspreu del coneixement que en l'àmbit de l’empresa es fa evident en l’arraconament de l’experiència i del coneixement adquirit. L’arrel última és, és clar, filosòfica. No es pot valorar el coneixement si és menysté la realitat, quan tot queda reduït a representació. A més d’aquest element comú hi ha d’altres paral·lelisme més o menys connectats a aquest primer essencial com la constant confusió entre la innovació i la imitació. En general , Hernández em sembla un bon identificador de les patologies d’aquesta ideologia dominant com una concepció de la ciència que les malentén tan completament que acaba identificant les matemàtiques amb la màgia. També val la pena retenir les seves consideracions sobre el «positive thinking», el qual més que una il·lusòria tècnica de recerca de la felicitat ha de ser entès com un mitjà de control social. Hi ha així una inquietant semblança entre les nostres institucions decadents i les de la darrera època de la URSS. La conclusió del llibre em sembla molt clara i una de les millors orientacions possibles sobre allò que cal fer:
Lo nocivo para esa derecha revolucionaria son esas virtudes sociales que la nueva izquierda despreció, aquellas que establecen nodos de detención, regulación y normatividad a ese mundo acelerado que proponen, aquellas que promueven un trabajo bien realizado, las que obligan a detener su velocidad, las que construyen lazos sociales no cuantificables, las que desechan las soluciones rápidas y simples, las que ponen la razón como guía antes que el interés de los actores económicos actuales. Son una serie de virtudes que tienen que ver con la lentitud, la solidez, la reflexión y el bien común, y son justo las que necesitamos los seres humanos para decirse que o ganamos quienes defendemos estos valores lo hace el caos.
.jpg)
L’acusació bàsica de Gassendi a Descartes és que el segon, especialment en la primera meditació, no fa filosofia sinó retòrica. Gassendi pot tenir en un sentit literal raó. El problema és el de la distinció entre filosofia i sofistica. Una altra manera de dir amb un llenguatge més contemporani, per exemple de Austin, el que diu Gassendi és que la primera meditació té clarament un caràcter performatiu (citant el que deia a la tesi: El procediment analític és abans un ordre d’invenció que no un ordre d’exposició. Les meditacions només són efectives si es compleix la condició de què el treball de l’autor es pugui equiparar al treball del lector). No veig com es pot considerar una dimensió pràctica a la filosofia sense aquesta capacitat performativa.
.jpg)
The Cockroach (la panerola) és una novel·la satírica sobre el Brexit que sobretot ha estat un exercici de desfogament del cor del seu autor, Ian Mc Ewan. El punt de partida inverteix el de la Metamorfosi de Kafka. Si a la novel·la de l’autor de Praga un humà es converteix en insecte, aquí uns insectes, unes paneroles, es converteixen no només en humans sinó en el govern britànic. La seva política girarà entorn d’un projecte revolucionari,la inversió del flux monetari, és a dir, pagar per treballar i cobrar per dur-se coses de les botigues, cosa que segons els seus autors inaugurarà una època de prosperitat general per la Gran Bretanya i per resta de l’univers, si els altres estats se n’adonen del geni britànic. McEwan és un escriptor brillant i les pàgines del llibre en donen evidència, però conegut el plantejament d’entrada el seu desenvolupament mai no va gaire més enllà i no dóna gaire sorpreses. Potser és que no és fàcil satiritzar una posició tan intrínsecament ridícula com la dels impulsors del Brexit (que segurament cal diferenciar de la molts dels votants que estaven pensant en altres coses)
Cada vez menos jóvenes de Barcelona utilizan el catalán (20minutos.es).
Tot i que pensant-ho fredament se me n’hauria d’enfotre el que expliquen aquí, és un fet cert que em sap greu. Em fereix perquè sé que feriria a un dels que jo havia estat abans. És certament una opció menys intel·ligent que la gens apocalíptica defensada per l’Albert Soler quan també reflexionava sobre aquesta qüestió (aquí) Amb més o menys matisacions el principal requisit perquè es parli una llengua és que la gent vulgui parlar-la. Després de tot el que ha passat els darrers anys, sobta que ningú gosi plantejar seriosament la pregunta de perquè els joves no tenen gaire desig de parlar en català. I fa feredat, però de fet és del tot coherent amb com funciona tot plegat, que hom aspiri salvar la llengua mitjançant la idiotització de la població via influencer ( tot i que ben pensat en el fons sempre s’ha tractat d’això)
Ser Feliç i viure a l’apodiciticitat, allò que fa trenta anys em semblava identificar com les finalitats del cartesianisme, em sembla ara excessiu i en el fons poc prudent. Possiblement també innecessari.
De petit volia ser escriptor. És possiblement lamentable, però això és així. Alguna cosa he escrit però no ho he estat finalment. Hi ha hagut bàsicament tres raons:
Manca de talent. Raó evident tot i que en cap cas definitiva perquè tampoc en cal necessàriament com mostra una bona part del que es pública.
No haver treballat prou. Tampoc és que sigui del tot mandrós. Però en la meva situació social un treball real d’escriptura significava prendre una opció de vida monàstico-ascètica que em sembla bé en ella mateixa però per la que no m’he acabat mai de decidir.
La meva evolució, diguem-ne filosòfica, m’ha ensenyat a no prendre’m massa seriosament a si mateix, cosa que forçosament implica relativitzar tota mena d’aspiracions, especialment les pròpies.
Pels propers anys sembla que una bona part de les urgències han desaparegut. Certament la llei m’impedeix ara escriure per allò que el Dr. Johnson considerava la única raó vàlida per fer-ho. Però sí que voldria fer un altre, i no cal més d’un, llibre. Els meus inspiradors en aquesta tasca són fonamentalment Krishna i Karen Armstrong (a més d’alguna persona privada que no esmentaré). Del primer treure el que diu al Bagdava Gitah, cal seguir el propi dharma. Hi ha moltes coses possibles a fer, però si més no cal ser una mica coherent amb la pròpia vida. De l’ex-monja britànica accepto la idea de que l’escriptura serveix per produir transformacions espirituals. Jo crec que d’això no en puc dubtar. I si que pogués contribuir ni que fos de manera reflexa valdria la pena. Autoaclarir-se ara és per mi relativament important, però potser algú es pot beneficiar d’aquesta llum. Això significa que cal escriure pels altres i que, per tant, l’escriptura de la major part dels contemporanis, les del que «volen expressar-se» és, i empro el terme amb tot les connotacions i tot el seu significat, pecat.
El biólogo que explica por qué somos las personas más raras que ha habido nunca (elconfidencial.com)
El lloc de la Filosofia des del segle XIX està problematitzat per l’aparició de les ciències socials, les qual des del principi es defineixen com la culminació i per tant allò que feia obsoleta la filosofia. Sovint els fonaments epistemològic eren molt primets i en general quan mes influència han tingut, han esdevingut menys ciències i més ideologies com el cas de l’economia i les ciències de l’educació. En el segle XX potser l’alternativa per excel·lència ha estat l’antropologia, potent quan com en el cas de l’article es pot recolzar en la teoria de l’evolució, que pot funcionar com teoria científica i fonamentació ideològica de manera molt indistinta. En tot cas, allò que com a mínim ens serveix per constatar als filòsofs , fora de la complicada qüestió de la validesa epistemològica de l’antropologia, és que molt sovint hi ha una desproporció evident entre la universalitat de les conclusions a les que la filosofia ha pretès arribar i el caràcter regional i limitat de les experiències que han constituït les premisses.
Tot treball veritablement filosòfic passa per aprendre a prendre distància de les propies afirmacions. Això no és un treball especialment difícil en ell mateix, però si pel fet que l’adveniment del romanticisme i la substitució de la religió per les ideologies fan gairebé impossible l’adquisició d’aquesta distància. En altres termes això ho explicà fa quasi quatre segles Descartes a la primera Meditació i sobta veure que dubtar és cada cop més una acció rarfa i insòlita.
